El títol és l’afirmació d’una obvietat, però és una regla que no sempre es compleix. Quan això passa, les societats s’afebleixen per la falta de lideratge, per manca de la necessària capacitat de decisió. Governar també és decidir, però a vegades no es vol assumir el cost de fer-ho i s’opta per marejar la perdiu. Una pretensió massa estesa en política sol ser la de voler acontentar a tothom i no prendre mai una posició clara. Allò que sempre s’ha expressat com la pretensió de ser a missa i alhora repicant, dir una cosa i tot el contrari. Acostuma a acabar malament. Voler coses contradictòries o bé apel·lar a electorats amb pretensions confrontades, acostuma fer-los perdre tots com molt saben els politòlegs. El tema de l’ampliació de l’aeroport del Prat i la suspensió de la inversió que ha anunciat el Govern de l’Estat com a desenllaç previsible posa en evidencia les contradiccions i vergonyes de la política catalana, la mostra que s’ha instal·lat una notòria incapacitat per gestionar, massa pendents de la finalitat independentista. Tot i que els partits que han conformat el govern actual van afirmar que eren conscients que mentre es vetllaven armes per la consecució del objectiu de la secessió el país havia de ser governat, que calia prioritzar la gestió, a l’hora de la veritat, no sembla que siguin capaços de fer-ho. Hi ha un problema d’estratègies en conflicte entre les diverses parts del govern, que són formalment dues, però que en realitat són més. El conflicte i la neutralització mútua acaba per condicionar la posició i contraposició sobre qualsevol tema.
Malgrat que el president de la Generalitat sembla haver donat a l’inici de la legislatura un perfil baix al Govern, establint una mena de situació d’espera per veure com avença el tema de la Taula de Diàleg, que condiciona tota la agenda i els moviments posteriors, el tema de l’aeroport del Prat tenia massa calat com per no ser aprofitat pels actors principals de la política catalana per aprofundir en la seva disputa. El Govern no ha tingut una sola veu, sinó que ha manifestat les contradiccions de manera àmplia i interessada. Resulta que els mateixos que havien signat un primer acord sobre el tema amb el govern central, poc després afirmaven que anirien a manifestar-se en contra de l’ampliació. El Conseller Puigneró, partidari de l’obra, quedava desautoritzat pels socis i fins i tot per gent del propi partit. Se’ls farà difícil fer entendre la pèrdua de la inversió i tot el que representa als sectors econòmics clarament favorables que hi ha al país, així com el desori que tot plegat expressa. Més que la Taula de Diàleg i els objectius d’amnistia i d’autodeterminació que l’independentisme deia que hi focalitzaria, és ara aquesta qüestió la que centrarà la política catalana. Hi haurà qui recorrerà a la tradicional “culpa de Madrid” per excusar-se, però el problema és aquí. Governar i alhora defensar objectius a llarg termini com el de la independència, amb estratègies internes confrontades, s’ha demostrat clarament poc funcional, inviable.
El problema no és la posició concreta sobre el tema de l’ampliació l’aeroport, qüestió per la qual hi ha raons que poden justificar ser-hi favorable o no ser-ho. La protecció de l’aiguamoll de La Ricarda no és ni de bon tros el més rellevant. Depèn de quin model de desenvolupament futur es vulgui per a Barcelona i per a Catalunya, a banda, de poder dubtar que allargar una pista de vol comporti de manera immediata convertir-se en un hub, cosa que sembla tenir molts altres condicionants i considerants. Qui té a les seves mans el govern del país ni pot adoptar l’actitud de ni si ni no, ni opinar en funció de l’afebliment del soci de govern, com tampoc confondre negociacions polítiques de més allarg abast amb la necessitat o no d’aquest equipament. Signar acords i alhora organitzar manifestacions en contra, tampoc contribueix a avançar o bé a establir la confiança imprescindible entre institucions. A Catalunya gairebé ningú discuteix la legitimitat de la majoria constituïda per governar, el que sí es dubte molt seriosament i cada vegada més, és que la seva actitud ho faci possible.
