Acostumo a ser molt escèptica quan començo a sentir a dir que aquest llibre trencarà motlles, que sacsejarà la literatura catalana, que..., i quan per fi decideixo acostar-me al llibre en qüestió ho faig amb bastanta recança i molta precaució, a vegades els meus prejudicis cauen a les primeres planes, d'altres no. En el cas de "Els llits dels altres"m'alegro d'haver deixat de banda les meves pors i haver-me endinsat a la seva lectura. Reconec que he gaudit de la primera a l'última paraula.
Anna Punsodano ens porta una història maca i agradable, no hi ha bellesa en ella, ans al contrari. I crec que és precisament això el que ha fet que em captivés tant. L'autora ens presenta a la Claustre, qui es dirigirà al lector en primeríssima persona per explicar-nos com és la seva família: desestructurada, amb un pare alcohòlic, una mare trista i absorbent, una àvia paterna egoista que sap com manipular al seu fill, i una família materna que és digna de tots els estudis del món.
La Claustre explicarà tot el que li ha succeït a una excompanya d'escola que regenta una fonda a Lleida, on ella anat per visitar a la mare que viu a la masia familiar, i a qui se li va penjar un germà després de forçar-la a ella. Les dues comparteixen que la seva vida hagi esdevingut un veritable drama i sense saber molt bé perquè la Claustreli obre el cor. I és a partir d'aquí que en veu de la seva protagonista l'autora ens explicarà coses terribles difícils de digerir i tractarà temes prou delicats com són els sexuals i els escatològics amb una naturalitat que s'agraeix i sense cap tipus d'encotillament i anomenant les coses pel seu nom.
La Claustre és una dona buida i que és buida per dins perquè no suporta, literalment i abstractament, sentir-se plena. Ens parla de la seva anorèxia i del que la malaltia la dur a fer a una naturalitat que fereix. Ens explica els abusos que va patir de nena amb la mateixa naturalitat amb la qual ens podria explicar que ha anat al cinema.
Punsoda fa servir un llenguatge acurat, sense floritures ni paraules sobreres, però també és un llenguatge delicat que fa que puguem llegir les escenes més escabroses sense necessitat de , literalment, surar en la merda i aquest és un equilibri complicat d'aconseguir.
També hi he trobat algun però: a vegades el to moralitzador que la Claustre fa servir és sobrer i fa que perdi certa credibilitat; d'altres fa trampetes per fer-nos patir amb la protagonista per res, per haver utilitzat una expressió massa rebuscadament poètica que ens pot dur a l'engany .
La narració té una força brutal quan es parla del que ha patit la Claustre, de la seva anorèxia, però massa vegades això queda en un segon pla i les escenes que veritablement ens colpegen arriben massa avançada la trama. També he trobat a faltar el final de la conversa que s'inicia al principi del llibre, perquè a la fi sembla que només sigui un monòleg de la protagonista, que ja està prou bé, però després no cal fer-ho a partir de la conversa de dues amigues.
Dit això, reivindico que és una bona novel·la, que mereix ser llegida, que els punts bons són molts més que els febles i el toc d'humor negre és present al llarg de totes les pàgines i molt aconseguit.
