La immigració no és un problema, i encara menys els immigrants. La immigració és un fenomen complex que, quan es produeix en forma de contingents elevats i que es desplacen de manera informal i molt arriscada, requereix de ser abordat i gestionat. No és fàcil i en canvi ho és -i molt- fer-hi demagògia i expressar frustracions i baixes passions que solen prendre la forma de xenofòbia. En la dinàmica de moviment de població del continent africà cap a Europa hi conflueixen moltes coses. Per un costat un elemental intent de fugir de la pobresa, i moltes vegades també dels conflictes bèl·lics i, alhora l’atracció d’una societat europea i occidental on es creu poder desenvolupar una vida força més acceptable. Si el rebuig d’origen té unes evidents causes sòcio-econòmiques que es poden constatar, no ho és tant que les possibilitats de construir una nova vida al continent d’arribada es compleixin. Probablement, han dipositat un excés d’expectatives i el món d’acollida és poc propens a comportar-se com a tal i el fet que siguin terres riques, no significa pas que els seus ciutadans estiguin disposats a compartir el benestar amb els nouvinguts. Menystenir el diferent resulta molt fàcil, com difícil es acceptar la multiculturalitat en nom de no sé quina supremacia de la nostra cultura. En tot cas, es desenvolupa una forta tendència a identificar els nouvinguts amb la pobresa -això sol ser cert-, amb la delinqüència i amb hàbits que ens molesten i considerem poc adequats i saludables. S’accepta malament que hagi canviat la fisonomia dels carrers, que apareguin nous tipus de negocis, que a les escoles públiques hi hagi més nens “de fora” que de “casa” o bé que ens sembli que col·lapsen els serveis públics. Acceptem-ho, no ens agraden els diferents i encara menys quan són pobres. No ens plauen la gent del Magreb, però en canvi, no tenim cap problema amb els àrabs rics. Aquesta pulsió miserable, l’hem de combatre amb la racionalitat i amb dosis d’humanitat, reflexionant que tota persona té el mateix valor i que, nosaltres, no fa pas tants anys que ens trobàvem en una situació que s’assemblava.
Arribats aquí -els que ho aconsegueixen i no es queden pel camí-, son grans contingents que mantenim en situació d’irregularitat i que molts d’ells són menors no acompanyats. En lloc d’incorporar-los per bé d’ells i de tots plegats, els mantenim en uns llims com si es tractessin de coses molestes, mentre molts d’ells es mal ocupen en feines molt mal pagades ajudant a mantenir en molts sectors una ficció d’economia que se sosté sobre costos esclavitzadors mentre sobreviuen a les ciutats en condicions lamentables. A la dreta i l’extrema dreta d’aquí i d’allà els agrada molt vincular la migració a la delinqüència, si convé exagerant o inventant responsabilitats a les xarxes socials per tal de mantenir viva i si pot ser exagerar la xenofòbia, com si aquests comportaments fossin inherents a la cultura d’origen, la qual ens haurien exportat. S’obvia que la pobresa i la misèria són un brou de cultiu per a determinats comportaments. Si els condemnem a aquesta situació, després no els en podem fer responsables. Poc importa la realitat, s’exageren xifres i es fan córrer notícies falses amb la finalitat de crear i convertir l’aversió a la immigració en un element de mobilització política, tot apel·lant a un pretès caos social i cultural que aquesta generaria i que cal combatre. És cert que el tema requereix ser adequadament gestionat i fer acords i ajuts amb els països d’origen per tal d’evitar els dramàtics fluxos d’arribades informals a les nostres costes. En països amb dinàmiques demogràfiques envellidores, la immigració és un bé si es fa i es canalitza bé. Es requereix de bones polítiques i de poc soroll demagògic. També, no oblidar que estem tocant un tema que afecta a persones i que, com a tal, s’hauria d’abordar. L’ús i abús polític del tema resulta lamentable i acaba per ser també delictiu per la cultura de l’odi que genera. Ara bé, tampoc ajuden els que darrera un bonisme impostat, neguen qualsevol necessitat d’abordar el tema.
