Georges Brassens canta, en una cançó d’aquelles que ja ningú no escolta, que
Il est toujours joli, le temps passé Un' fois qu'ils ont cassé leur pipe On pardonne à tous ceux qui nous ont offensés Les morts sont tous des braves types...
on hi ve a dir que els temps passats sempre han estat millors i que un cop un l’ha dinyada*, els morts són tots collonuts. Malgrat la meva confessada admiració per la poesia de Georges (segur que em perdona que el tutegi), el darrer vers em grinyola. A les llargues nits dels freds hiverns del Ripollès, en aquelles nits en què Pla relatava que els pagesos seien davant l’escó i pensaven i, a voltes, només seien, en unes nits similars recorro l’infinit dial del televisor a la recerca d’algun programa interessant, sense èxit, la veritat. En el vaivé d’anuncis eterns i irrellevants, en la hipnòtica emissió d’escombraries visuals, en el fragor escandalós de concursos i programes reiteratius, miro d’aprendre alguna cosa, destriar entre la merda digital alguna flor del mal. Així, he après que la coneguda expressió tracta de blanques ja no s’usa actualment (curiós això de la llengua) i que ara se’n diu, se n’ha de dir, tracta d’éssers humans. Suposo que per allò de voler normalitzar el mal i la igualtat entre homes i dones allà on no hi és, allà on també hi hauria de ser, que ja va essent hora. També m’he adonat que quan les notícies, lamentablement, relaten un atemptat en algun país proper o llunyà, els tocats i posats presentadors de disseny al recompte de víctimes sempre distingeixen entre dones i nens per una banda i la resta, homes, per l’altra. Aquests darrers sense esmentar-los directament pel seu gènere. La idea que em transmeten és que és natural i acceptable que morin els homes, que no passa res, i que en canvi és lamentable que morin dones i nens. Potser ens volen dir que la mort no és igualment cabrona per a tothom, si més no per als homes. He de pensar que els homes podem morir sense problemes ni ressenyes especials, que som morts de segona, però que les dones i els nens mereixen un tractament especial? Potser perquè són millors éssers humans, els nens i les dones, que no pas els homes? O perquè les seves morts, dones i nens, són morts de més qualitat que les masculines? No sé com dir-ho sense que soni a petulància masclista, però em molesta profundament aquesta injustícia davant la mort. En les meves nits insomnes m’he adonat també que els morts dels atemptats a països europeus o occidentals tenen més valor, es veu, que no pas els morts africans, asiàtics o els d’altres bandes o religions del món. Així, si una explosió s’endú per davant, posem, deu morts a Europa, és una tragèdia colossal. En canvi, si l’explosió és a l’Iraq, a Tailàndia, a Burundi o a la Xina, els dos-cents o tres-cents morts es veu que no ens afecten tant, són menys morts, són de per riure, vaja, que són una puta merda de morts. També, si un s’hi fixa bé, si els morts pertanyien a la religió cristiana o musulmana, les pèrdues són irreparables. En canvi, si els morts són budistes, hinduistes, animistes o si segueixen les pràctiques del vudú, no passa res, vaja que també són una puta merda de morts. Si totes aquestes fal·làcies es repeteixen dia rere dia, alguns acabaran pensant que són veritat i acabaran justificant i pensant que entenen la merda manipuladora d’aquest món descerebrat on no parem de consumir collonades que no valen un rave. Si Joseph Goebbels aixequés el cap de la seva tomba freda folrada de maldat, mentida i propaganda estaria satisfet amb tanta mentida reiterativa. Que la intel·ligència i el bon criteri ens siguin propicis, suposant que ja no sigui massa tard. Rock me mama
