La darrera cerimònia d’entrega dels premis Òscar del cinema, és de les que creen afició. Una acte guionat i mil·limetrat fins a l’extrem, que funcioni com un mecanisme de rellotgeria, per donar sensació de grandesa a una multitudinària audiència planetària, va acabar com el rosari de l’aurora, després d’un joc de despropòsits tal que gran part dels que hi assistien van pensar que encara que molt arriscat, era un gag de mal gust ideat per la organització. Encara que semblava una seqüència de la esbojarrada pel·lícula The Party, de Peter Sellers, va ser el resultat d’una cadena d’erros i de casualitats. Una demostració de que no sempre les coses succeeixen com estaven previstes, que el que semblava impossible es pot acabar donant i que el factor sorpresa, en qüestions humanes, no s’ha de descartar mai del tot. Ja sigui en el món de l’espectacle, o en el de la política.
Qui més es deu haver fet un fart de riure sobre el fallida cerimònia de Hollywood deu haver estat Donald Trump i el seu entorn. El món de la faràndula nord-americana havia recolzat de manera expressa Hillary Clinton en la cursa presidencial i havia ridiculitzat públicament, excepte unes poques excepcions, a Trump. Parlo d’actors i directors de cinema i no pas de les productores, les quals des de sempre solen ser molt conservadores i més vinculades al Partit Republicà. Després del reguitzell d’accions presidencials que atempten contra els drets elementals de les persones i que posen en dubte la seva concepció de la llibertat, es preveia que s’exterioritzés una antipatia que és profunda i mútua. De fet, el President havia contraprogramat l’entrega dels Òscar, amb un ball de gal.la a la Casa Blanca. No es pot negar que, des del punt de vista de la imatge, li ha sortit rodó. Els “enemics” del món de l’espectacle ridiculitzats i víctimes de l’escarni públic als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.
De fet, però, l’accés a la presidència americana per part d’aquest personatge esperpèntic ha resultat una autèntica sorpresa per a la majoria d’americans i pel món en general. No tant per ser extremadament reaccionari, sinó pel caràcter i les formes estrafolàries que estan obrint tota mena de conflictes que semblaven impensables, o almenys que es plantegessin de manera tan brutal i descarnada. Ha superat tota mena de filtres del sistema polític democràtic dels Estats Units, per tal d’evitar l’accés a un lideratge tan crucial d’algú tan irresponsable, imprevisible, faltat de tota ètica, arrogant, escassament format i amb un accentuat instint destructiu. No havia de passar, teòricament no podia succeir, però aquesta és una realitat que no hauríem justament donat per bona ni en la pitjor de les pel·lícules d’entreteniment de sèrie B. La seva actuació i formes una vegada al despatx oval, han superat, en dos escassos mesos, totes les expectatives més pessimistes. Si això fos un espectacle, una sèrie d’humor, diria que ens esperen grans tardes de divertiment. Dissortadament, no és ficció sinó la vida real. Tants anys de frustracions econòmiques i socials, han portat a l’electorat nord-americà a optar per aquest guió nefast. Els perills i els retrocessos ja evidents, no són menors: desconsideració a la sostenibilitat ambiental, desregulació financera, aposta pels combustibles fòssils, confusió interessada d’interessos personals i institucionals, foment de la xenofòbia i expulsió d’immigrants, hegemonia de les grans corporacions, augment dels pressupostos d’armament, discurs bel·licista, tensió internacional, limitació de la llibertat de premsa… Sis plau, que algú ens desperti i sortim de la sala de cinema, que hem ensopegat una molt mala pel·lícula.
