L’anunci de la fusió de CaixaBank amb Bankia va camí de ser el gran aconteixement econòmic d’aquesta tardor. Faltats de notícies encoratjadores en el terreny de l’economia els governants, els mitjans i tot el pensament dominant a dreta i esquerra s’esforça en donar-ho per virtuós. Se’n expliquen les enormes bondats que, afirmen alegrement, això tindrà en la salut del sistema financer espanyol i de retop en tota la societat. Es produeix allò tan habitual de repetir un tòpic fins a convertir-lo en veritat incontrovertible, però sense gaire interès en escatir si el que s’afirma és realment cert. Diuen més que argumenten que aquesta fusió és necessària i que s’alinea amb les directrius que emanen del Banc Central Europeu d’anar cap a institucions financeres més grans i més capitalitzades. La dimensió importa, manifesten amb rotunditat. Es crearia així el primer grup bancari espanyol i tot porta a pensar que el sistema financer d’origen espanyol es reduirà pràcticament a tres fitxes. El proper a ser absorbit, encara no se sap per qui, serà el Banc de Sabadell. Fora hi quedaran només algunes marques residuals. La finalitat de la fusió és òbviament reduir costos, tenir més musculatura per expandir-se comercialment i, secundàriament, millorar els ratis d’eficiència i de solvència. El primer que es farà, és tancar milers d’oficines i acomiadar desenes de milers d’empleats, la majoria dels quals engruixiran molt abans d’hora les ja debilitades arques del sistema de pensions. Vull dir, que ho pagarem entre tots. S’aprofundirà, també, cap aquest sistema bancari cada vegada més eteri on la finalitat no resideix en atendre la gent i proporcionar-li un bon servei sinó atraure i fer un bon marge de negoci en la gestió de plans d’estalvi i fons de pensions. Deixar diners a les famílies, autònoms o a les petites empreses ja fa temps que va deixar de ser una activitat considerada prioritària. Les “economies d’escala” poden ser bones pels que les practiquen però acostumen a ser pèssimes pels que han de rebre els serveis.
Sorprèn que entre tant polític i economista liberal que quan toca defensar el Mercat argumenten els beneficis de la lliure competència, s’abonin i es defensin aferrissadament justament processos de concentració que ben segur contribueixen a disminuir quan no a falsejar l’esperit de la competència i a empitjorar la possibilitat de tria dels consumidors i les prestacions que se li ofereixen. Es pot dir el que es vulgui, però un mercat captiu on operin només tres corporacions resulta ser el que l’economia ha definit tradicionalment con un oligopoli, un àmbit en el que més confrontació comercial el que hi ha és acord, pacte i repartiment del mercat. Quan els tres grans tenen, a més, una dimensió que sobrepassa amb molt el PIB de l’Estat i el 75% del mercat bancari espanyol, la capacitat d’embridar aquest sector financer per posar-lo al servei de l’economia productiva resulta nul·la. No s’alinearan amb les polítiques públiques, més aviat les dictaran. Que el 14% del nou banc fruit de la fusió de les antigues dues grans caixes sigui públic no hauria de significar un problema com estableixen alguns puristes, sinó més aviat una petita oportunitat per tal de preservar algunes finalitats econòmiques i creditícies en bé de la ciutadania.
Un debat paral·lel però no menor d’aquesta fusió fa referència a l’adscripció territorial de l’entitat resultant. Una falsa discussió que acostuma a centrar-se en la seu corporativa, cosa que té una importància molt relativa. CaixaBank fa molt temps que va deixar de ser La Caixa. No és només un canvi de nom, ni tan sols de trasllat de la seu a València temerosa aquesta entitat de la inseguretat política i jurídica que els creava el procés independentista. Sempre s’ha sentit i actuat per sobre de les institucions catalanes. El seu mercat és el conjunt espanyol. El seu volum de negoci a Catalunya només li representa el 16% del total, mentre que a Madrid és del 30%. I això abans de fusionar se –o si es prefereix, absorbir- amb una entitat que és per definició madrilenya. Els grans bancs, com les grans corporacions, són extraterritorials i s’han emancipat de dependències. Només segueixen la seva dinàmica interna encarada al creixement i l’expansió i a les demandes d’uns accionistes que no esperen vincles patriòtics sinó repartiment de dividends i augments sostinguts de la cotització borsària. Aquesta és la lògica. No és que Catalunya hagi perdut ara la millor peça d’un sector financer propi. En realitat, mai l’ha tingut. La propera i definitiva “pèrdua” serà el Banc de Sabadell. Les dinàmiques del mercat global no ajuden, però encara menys la falta de projecte i polítiques al respecte. Una evidència més.
