Si hi ha quelcom que m'agrada quasi tant com llegir, és el cinema. Recordo els matinals de dissabte, amb el pare, on no podia faltar mai una 'd'indis i vaqueros' com deia ell. I en el meu imaginari, Jon Wayne era el vaquer per antonomàsia, el bo entre els bons en aquelles pel·lícules de bons i dolents. Que una lectura m'hagi transportat de nou al cinema Galileu un dissabte al matí ( quan que ha plogut des de les hores...) ha estat gratificant. I és que en Josep Masanés a ’Els proscrits de Santa Fe’ ha recreat aquell Far West que tantes bones estones em va fer passar.
Capítols anomenats com els seus personatges, que van encadenant accions trepidants, violència nua i crua i maldat pel plaer de ser dolent. Tal com ha de ser en aquell ambient. Personatges variats, però quasi tots tallats pel mateix patró, als que coneixem més per la seva actitud i les seves accions. Descrits amb quatre pinzellades, no són necessàries gaires més, poc importa si son alt, baixos, rossos, porten o deixen de portar barba;
Masanés ens mostra el dur dia a dia d'aquells homes que depenen de la seva força per sobre viure en un entorn hostil i on, lluny d'aquelles pel·lícules que anomenava al principi, no troben escenes més edulcorades on el bo salva l'acció o on els soldats americans acudeixen a salvar el que sembla insalvable (aquell setè de cavalleria que tot ho solucionava!)
M'he retrobat amb la prosa del
Josep, tot i que aquest cop el seu estil ha canviat, és més directe, més àgil, tal com requereix l'acció. Les descripcions, ja ho deia abans, són mínimes, aquest cop és un llenguatge quasi cinematogràfic, però sense perdre la riquesa a què ens té acostumats.
Un llibre que agradarà als nostàlgics dels westerns, als seguidors d'en
Josep, a tot aquell que valori que un autor arrisqui sortint de la seva zona de confort i als amants de les bones històries i els llibres impecablement escrits.
