El món va deixant de ser el que era. Un dels aspectes de canvi d’aquesta situació tan excepcional que vivim té a veure amb la geopolítica. Més que capgirar res, el que està provocant aquesta situació és l’acceleració de tendències que ja es venien desenvolupant els darrers anys. Els Estats Units semblen renunciar definitivament al lideratge mundial. No s’han posat al davant del combat de la pandèmia ni han volgut plantejar de manera sindicada les polítiques pal·liatives ni de combat mèdic. Des de 2016 amb Donald Trump, han fet una aposta populista que implica tancar el país sobre ell mateix i funcionar a nivell global com a gran amenaça més que no pas com a país i economia dirigent. La seva gran influència al món es manté bàsicament gràcies al predomini abassegador de les seves grans plataformes tecnològiques les quals, però, semblen tenir el seu punt flac en una creixement sostingut de la competència xinesa, com posa en evidència el conflicte per l’hegemonia en el desenvolupament de la tecnologia 5G, tema en el qual la primacia del país asiàtic sembla força clara. Qui ens havia de dir que acabarien essent els Estats Units els defensors del proteccionisme, mentre que Xina lideraria els promotors del lliure mercat.
Malgrat ser el primer país en patir la pandèmia i carregar amb la imatge d’haver estat poc amatents i curosos en l’inici del desenvolupament d’aquesta malaltia, Xina apunta a ser la gran beneficiària del removiment global que està generant el coronavirus. S’ha mostrat eficient i col·laborador de cara a l’exterior tot ensenyant la cara amable del seu model autoritari, mentre a alguns països semblen voler importar. Consolida la seva expansió econòmica i política a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina, mentre guanya influència a Europa. Tot i el daltabaix econòmic general, el seu PIB encara creixerà un 1,2% el 2020 i s’espera que recuperi un imponent 9,2% d’augment el 2021. No li afectarà, com es podria pensar, la caiguda de la demanda a escala mundial. Els darrers anys ha anat superant el model de ser “la fàbrica del món”, promocionant més el desenvolupament d’un mercat intern que és òbviament immens i que serveixi per legitimar socialment el règim polític. Un creixement econòmic que ara es trobarà estimulat per una factura energètica molt més barata i que portarà al país a ser la primera economia mundial en relativament pocs anys. La guerra comercial que lliura amb els Estats Units no és res més que el símptoma de la resistència americana a aquest nou lideratge que va fer de la producció barata el seu trampolí de desenvolupament, però que la veritable batalla la lliura en el terreny de la tecnologia i on té Huawei com a punta de llança. Els intents desesperats de Trump per lligar el coronavirus amb una conspiració xinesa no són sinó l’evidència dels seus temors i debilitats.
Tot i el fort impacte sanitari de la pandèmia i una notòria mala gestió del tema, la Rússia de Putin va prenent una creixent importància en el tauler mundial. Manté els equilibris amb Xina respecte al continent asiàtic, però està guanyant una creixent influència a Europa, especialment en aquells països que havien conformat antany el bloc soviètic. A mesura que la Unió Europea ha evidenciat les carències de lideratge i la incapacitat per impulsar una política única, Rússia s’ha comportat com un col·laborador eficient, país el qual compta amb un armes estratègiques com són el gas natural i el petroli. La brutal baixada de preu d’aquest combustible, empobreix notòriament al món àrab i especialment Aràbia Saudí mentre es converteix en antieconòmica les formes extremes d’explotació desenvolupades a Amèrica com el fracking o les sorres bituminoses. Rússia té un llindar molt baix de rendibilitat en el petroli, cosa que li proporciona una arma geopolítica immensa. Mentre els països de la OPEP requereixen un preu del petroli que no baixi de 80 dòlars/barril per tal de mantenir societats i economies sustentades sobre aquest monocultiu, per a Rússia el llindar de rendibilitat es troba a la meitat.
Qui sembla haver renunciat a tenir un paper rellevant en la nova configuració del món és Europa. S’imposa de nou la fragmentació política i sembla acceptar-se de bon grat ser dipositaris més de passat que no pas d’expectatives de futur.
