23/11/2016

Em cago en la nova gramàtica catalana del segle XXI


Professionalment em dedico a la traducció i a la correcció de textos des de fa dècades i sempre he tingut l’opriment sensació que escriure i redactar bé en català és una tasca formidablement complexa, tant, que a voltes és totalment impossible.
Sovint tinc la sensació que l'IEC ens ha dut a un estat de paranoia lingüística irracional. Els parlants de català sempre anem amb aquella persistent idea de fons de si allò que diem o escrivim és correcte o incorrecte. I no ens treuen d’aquí. Acollonits.
Hi ha gent que s’entesta a dir quelcom (pronunciat amb e) i altres formes estranyes que ja ningú no utilitza en un intent d’autonormalitzar-se amb collonades que no van enlloc en una tasca irrellevant de ser, diuen ells, correctes. Perplexitat.
Sembla que hi ha terror i un desfasament gran, immens, entre allò que la gent parla i allò que la gent pensa que hauria de dir en realitat. Així, al llarg de les darreres dècades s’ha anat formant un abisme creixent i insuperable entre les dues realitats de la llengua, allò que la gent parla i allò que hauria de parlar segons els saberuts lingüistes que, de ben segur, no surten mai al carrer a parlar tal com raja.
Em rebel·lo davant aquesta simplificació extrema i terrorista del català, correcte o incorrecte, i quedo molt decebut de veure com són d’incomprensibles, rígides i poc àgils per adaptar-se als nous temps les noves normatives de l’IEC en la seva Gramàtica de la llengua catalana (la gramàtica normativa del segle XXI, diuen ells). M’hi cago.
En castellà (per esmentar un idioma proper) ningú no fa una qüestió d’estat nacional, d’identitat, o de ves a saber què que els obligui a esquinçar-se les vestidures, pel fet que algú hagi dit o escrit formes que l’ús dels parlants ja ha incorporat fa temps a la seva vida quotidiana. En canvi, en català ho hem de revisar tot un cop i un altre intentant seguir aquella gramàtica confosa, plena d’excepcions, excepcions de les excepcions i contradiccions que, lluny d’aclarir res, ho emmerda més tot.
I ja no entro a sac en el punt que la Normativa, amb majúscula, tracte com a fills no volguts les formes dialectals d’altres terres on segons perquè sí que es parla català però per segons quina parla que s’allunya de Fabra, no. Així, les formes del País Valencià, o les de les Illes Balears, o les de la Franja, a voltes no es consideren correctes en una clara manifestació de discriminació lingüística de la nostra pròpia llengua. Una vergonya.
Folgueroles i Mossèn Cinto, Fabra i els altres herois de la normalització ja són cosa del passat, admetem-ho d’una punyetera vegada, i sembla que a ningú li importi un rave saber que el present els ha superat amb escreix, a tota velocitat i ha posat en evidència la seva carrincloneria ultraortodoxa incomprensible per a tothom.
Desenganyem-nos, parlar bé el català no vol dir anar a un restaurant i queixar-se al cambrer turc (posem pel cas) que un hom no veu a la carta les escopinyes de gallet, o el brou de l’avia, o les gambes amb allada, formes que ell considera que són les úniques formes correctes perquè la iaia (d’alguna remota contrada perduda al temps i a l’espai) ho deia d’una altra manera. Redéu.
Cada vegada que algú etiqueta alguna cosa en un comerç o posa un cartell en una botiga li entra aquell pànic lingüístic pel qual sap que posarà l’etiqueta o el cartell i algun ultraortodox pseudogramaticoide li dirà que no és correcte tal o qual cosa. I li escriurà en un paper i amb mala folla una forma incorrecta i plena d’errors que ell pensa que sí que és correcta però que ni tan sols s’haurà molestat en comprovar en cap gramàtica ni diccionari. Terroristes de la llengua.
La Gramàtica revisada, parlem clar, serà una puta merda incomprensible per a la gran majoria de la població, entra la qual m’hi incloc. La versió reduïda i essencial es veu que veurà la llum a finals del 17... Quins collons, en plena època de la rapidesa i l’agilitat online, de la informàtica i de la immediatesa, no tenen ni la vergonya de posar una versió online ja mateix en algun lloc web i gosaran, amb dos collons, vendre una versió en paper a més de setanta euros pel llibrot indigerible.
No sé si tota aquesta maniobra vol fomentar una sensació, una ideologia independentista per la qual per saber escriure correctament una llengua (la catalana) hi has de deixar la pell i mitja vida memoritzant collonades incomprensibles i inútils. Incomprensible.
Es veu que la simplificació no és admesa al si maternal i tòxic dels prohoms de la llengua catalana i de les seves institucions normalitzadores que no sembla pas que facin altra cosa que ofegar-la amb tanta normativa irrellevant, poc coordinada i asfixiada per una tradició que ara ja ningú no entén ni vol entendre.
Vull ja l’agilitat d’altres llengües també en la gramàtica catalana, vull ja una gramàtica online clara i entenedora perquè sabeu, la meva feina de traductor i corrector no la faig amb una ploma d’au sucant tinta de calamars en un tinter de fang que m’he fet jo mateix de la terra argila de l’hort de casa, no, ara, senyors refotudament medievals de l’IEC, escric amb un ordinador i consulto paraules i normes online, detesto el paper i la gent enquistada al passat, inflexible i rígida que no ha entès encara que les llengües canvien... i que seguiran canviant, o és que encara parlem llatí... (i quin llatí, de quin segle i de quina contrada...)?
Malament, no anem bé, gens bé. Per tot això i molt més, em cago en la gramàtica catalana del segle XXI.
Que Fabra em sigui propici.