En un país molt acostumat a sentir barbaritats, no és gens estrany que sobre els resultats electorals haguem de sentir tota mena de valoracions, quina més surrealista. El 21D, però, ens dóna un retrat inqüestionable: la societat i la política catalana estan profundament dividides per la meitat. Respecte eleccions anteriors no han variat substancialment els números globals, però sí una major hegemonia de les posicions més extremes dins dels blocs. A la victòria de Ciutadans alguns no li donen cap importància, però ni que sigui a nivell simbòlic, expressa que, més que mai Catalunya no és ni de tros “un sol poble”. Que en el bloc del Sí hagi comptat més el desafiament des de Bèlgica que no pas els intents de reconducció de la seva estratègia cap a posicions més realistes, dificulta qualsevol intent de transversalitat política. Hi havia poc espai per equidistants, com també pels que advocaven des del constitucionalisme per superar la lògica perversa de les dues catalunyes confrontades. El país es troba en un atzucac certament complex per trobar-hi sortida. El laberint en que ens ha ficat la il·lògica política dels darrers anys, no té com en el cas d’Ariadna un fil que permeti retornar a la casella de sortida. L’independentisme pot argumentar que té una majoria parlamentària legítima per fer Govern, perquè tot i només tenir el 47% del vot, la llei electoral vigents els ho facilita. No representen, però, una majoria ciutadana com per parlar de “mandat ciutadà” i reivindicar recuperar la república fallida. Tampoc Puigdemont pot parlar de suport majoritari. N’ha tingut molt més del que ningú esperava, però ha quedat en segona posició i amb un 21,5% dels vots. No hi ha plebiscit que es guanyi amb aquestes dades, perquè si fos així la presidència hauria de ser automàticament per Inés Arrimadas i el seu 25,5% dels vots. Com tampoc els suports electorals invaliden responsabilitats, delictes o processos judicials oberts. Tot i ser preocupant, més que el resultat electoral resulta inquietant la bombolla, l’estat purament imaginari en la que està instal·lada una part de la ciutadania, induïda des d’alguns lideratges polítics.
Els resultats electorals no restituiran automàticament els càrrecs institucionals que hi havia abans de l’aplicació del 155, ni impediran que aquest article es torni a aplicar en cas de vulnerar de nou el tauler de joc que fixen l’Estatut i la Constitució. Els que han defugit les citacions judicials probablement seran empresonats i no existeixen salconduits per arribar al Parlament i al Palau de la Generalitat. No som a l’Edat Mitjana. Això, agradi o no, té a veure amb el predomini de l’Estat de Dret. Tampoc es pot ser i encara menys exercir de President de manera telemàtica –tampoc de diputat-, des de la presó o amb llargs i complexos processos judicials oberts. Potser seria hora que els partits independentistes posessin la cordura política que sembla clar que no tenen -almenys alguns- dels seus dirigents. No es pot viure tan fora de la realitat i condemnar a la ciutadania catalana a habitar en un país tan estrany i decadent, on s’ha fet del surrealisme el màxim distintiu. Encara que costi, caldria acceptar i afrontar que més que a hores d’ara el problema d’encaix Catalunya-Espanya ha derivat en un problema intern de divisió profunda de Catalunya. Si hi alguna cosa absurda a dia d’avui és emplaçar a Rajoy perquè s’assenti a negociar. A banda de no ho farà, el que semblaria raonable és que fossin els quatre grans partits catalans (Ciutadans, PDCAT, ERC i PSC) els que s’assentessin, el temps que fos necessari, per trobar els mínims comuns denominadors que facin possible superar un bloqueig tan empobridor tot acceptant que el país i les institucions són de tots i ens haurien de representar a tots. Justament als països amb cultura democràtica més avançada, quan els grans partits o es grans blocs es troben en una situació d’empat tècnic o bé els problemes són de gran calat. Però per això farien falta polítics que justament tinguessin dimensió d’estadistes. I d’això em sembla que n’estem un xic faltats.
