Fa anys que en Ramon Alabau em diu Cohen i no negaré que l’epítet m’agrada. Trobo que físicament he heretat els trets del meu pare que sí que s’hi assembla a Cohen i potser per extensió jo també. Però també penso que de la meva mare he pres els trets sensibles que ella tenia tan marcats com en Cohen i potser d'aquesta barreja desconeguda i estranya, en Ramon em crida Cohen quan em troba pel carrer.
En Cohen, jueu errant com altres alexandrins cantaires em va acompanyar en moltes tardes i més nits, lascives i penetrants, amb la Suzanne, amb la Marianne, amb l’Alexandra, amb el Partisà i amb aquell accent francès sense egues esquitxat d’anglicismes en una barreja estranya, melòdica i hipnòtica que encara ara em fascina i m’agrada a parts desiguals. Als locals del meu Ripoll entre rius, al Forat, al Rivers, es ballava lent i arrapat amb en Cohen de fons. Què si no?
Molts viatges en cotxe han tingut aquest rerefons musical, moltes nits de marlborough s’han allargat com xiclets destil·lant emocions que encara ara recordo amb claredat meridiana o merinicta.
D’alguna manera, Cohen i jo, com molta altra gent, hem format una consciència comuna, lírica i emocional que avui, dia de la seva mort, lluny de trencar-se, es revifa més encara.
Avui sí que em sento like a bird on a wire.
Que en Cohen em sigui propici.
