Una vegada més el Partit Popular cau en la demagògia i es presenta com el defensor de baixar impostos. A banda que baixar impostos en un país on la pressió fiscal està per sota la mitjana de la Unió Europea no resulta gaire lògic, ja que es debilita la possibilitat de finançar uns bons serveis públics, ja resulta alliçonador que només es baixin o es facin desaparèixer només aquells que afecten als rics. Primer va ser la Comunidad de Madrid on Díaz Ayuso per tal de presentar-se com el símbol del llibertarisme fiscal que va fer derogar els impostos de Successions i de Patrimoni, amb la pretensió de que empreses i grans fortunes s’ubiquessin en aquesta mena de paradís fiscal a la espanyola. I, certament, alguns ho han fet, encara que solen presumir ser més catalans que la verge de Montserrat. Ara la subhasta tributària continua amb Andalusia, on el seu President no només presumeix de fer de la seva comunitat un pseudoparadís fiscal, sinó que branda l’argument de voler atraure diners i empreses catalanes de manera oberta i explícita. Establir una competència territorial a base de baixar impostos és una irresponsabilitat, es miri per on es miri. Si sovint s’argumenta, de manera ben lògica que cal una harmonització fiscal dins la Unió Europea per tal d’evitar dinàmiques de subhasta i de refugis fiscals que debiliten a tots els països, desharmonitzar la tributació dins d’un dels Estats, resulta una immensa marxa enrere. L’estratègia política és clara: crear conflictes entre comunitats i generar un cert caos tributari, un joc de tril·lers, per beneficiar els de sempre. Les necessitats de recursos públics els sembla un tema secundari.
Seria bo de recordar algunes coses bàsiques al respecte. La primera, que els Estats per prestar els serveis públics imprescindibles i fer front a les seves obligacions requereixen d’ingressos suficients i, això, està acceptat de manera general que la millor manera de fer-ho és a través d’un sistema impositiu que sigui just, universal i proporcional als ingressos i riquesa de cadascú, és a dir, amb progressivitat. Això es possible, especialment amb els impostos directes, on la contribució es fa segons la renda, i no amb els indirectes (IVA), ja que aquests graven a tothom per igual més enllà d’ingressos i riquesa. Però, un segon aspecte rellevant és la funció de limitar a través del sistema impositiu la dinàmica al creixement de la desigualtat econòmica. No es tracta de fer “igualitarisme” a través d’aquest mecanisme sinó tal i com ja indicava Keynes fa gairebé cents anys, de posar límits a una desigualtat que acaba per resultar tòxica tant pel funcionament de la pròpia economia com per a la cohesió de la mateixa societat. És en aquest punt, que l’Impost de Patrimoni resulta especialment important. Més enllà que l’ingrés net que significa no és gens menyspreable, més de 500 milions anuals en el cas de Catalunya, té un caràcter simbòlic, col·labora a reforçar la idea que aquells que més han obtingut en retornen una petita part a la societat. Justament per això, aquest impost no grava els patrimonis familiars fets a cop d’estalvis i molts esforços, sinó només a aquells que tenen béns nets superiors als 700.000 euros. Això afecta, només, a l’1% de la població. Un impost que, com sempre que cal pagar fa mandra, però que és just en termes d’equitat. La seva supressió a Andalusia, significa que deixen de contribuir les 19.000 persones més acomodades, amb un patrimoni mitjà de 2,7 milions d’euros i una contribució també mitjana d’uns 5.000 euros anuals. La comunitat deixarà d’ingressar uns 100 milions d’euros i els més rics ho seran una mica més. Tota una frivolitat quan Andalusia resulta perceptor net dels fons de solidaritat en el finançament autonòmic. Més preocupant, però, la “guerra” que s’obre i el missatge que s’envia a la societat. Diran, com diu sempre la dreta, que “els impostos el millor lloc on poden ser és a la butxaca dels contribuents”. Volen dir, a la butxaca dels de sempre.
