«¿Qué pasa cuando alguien se encuentra de pronto con su verdugo, con el monsttruo que lo ha martirizado durante tanto tiempo?.»
Desena entrega de la saga de l’inspector Erlendur. Publicada originalment al 2009, és ara quan ens arriba traduïda al castellà.
Ambientada, com totes las de la saga, a Islàndia, concretament a Reykjavik. En aquesta entrega el protagonisme el pren Sigurdur Óli, ja que Erlendur es troba de vacances a l’interior del país, a la zona on va néixer. Ni Erlendur ni la seva companya Elinborg surten en tota la trama, encara que a tots dos se’ls nombra, cosa que ens permet coneixer molt més a fons la figura de Sigurdur, de qui en els anteriors llibres varem saber que tenia una relació sentimental amb Bergpora, relació que ara mateix no passa pel seu millor moment; també coneixerem als seus pares i la relació que té amb cada un d’ells, així com amb els seus excompanys d’institut i amb algún que altre amic.
A totes les entregues, que fins ara he llegit, d’aquesta saga —la veu, l’home del llac, la dona de verd — m’havia trobat amb que l’autor feia corre dues trames temporals: una al present i altre al passat, explicant-nos d’aquesta manera fets importants de la història contemporània del seu país, a «En el abismo» això no succeeix, tot i que si que trobem dues trames paral·leles i una d’elles està basada en fets succeïts en un passat recent.
Les dues trames son completament diferents i no convergiran en cap moment. Per una banda tenim la investigació que porta a terme Sirgurdur Óli, sobre un possible xantatge al que es sotmès un amic seu, i en la que sense volgué es veurà involucrat al trobar-se al lloc dels fets quan es agredida brutalment la suposada xantatgista.
Per altra banda està Andresito, un estrany rodamóns que sembla haver patit abusos per part del seu padrastre, durant la seva infantesa. Sembla ser que els dos homes s’han retrobat i que Andresito vol passar comptes del que va succeir en el passat i va deixant estranyes notes a Sirgurdur, qui tampoc li fa gaire cas.
Indridason se centra principalment en la trama del xantatge, que tindrà com a rere fons la greu crisis econòmica que va assolar Europa a l’any 2008, quan a Islàndia hi havia una élite de financers, els nous víkings, convençuts de tenir un instint únic pels negocis i les inversions. L’autor ens fa un retrat d’aquelles que van ser els grans beneficiats per la bombolla financera i que van acabar arrossegant al país a la bancarrota. Deixant en un segon pla i molt deslluïda, tant que al meu parer se la podia haver estalviat ja que sembla que només la posi de farcit, la trama del rodamons.
Com a totes les seves novel·les, seguim veient la part de crítica social, ja no només amb l’assumpte de la bombolla financera, si no també quan ens parla de les retallades sanitaries; el blanqueig de diners a través, tant de la producció com del consum, de la pornografia infantil ( únic nexe comú de les dues trames, però que en cap cas es vinculen).
Tot i que em reconec com fan absolta d’Indridason des que va llegir «La veu». Que va ser l’autor que més vagades vaig llegir l’any passat . He de confessar que aquesta és l’entrega de la saga Erlendur, de les que he llegit, que no son totes, que més fluixa em sembla. Al fet de que pensi que una de les trames es completament prescindible, li he de sumar que el final en sembla força precipitat... i que sentint-ho molt per Sirgurdur Óli he trobat a faltar el treball en equip dirigits per Erlendur.
«El problema es que muy pocos, casi ninguno, de los que llevan a cabo esas operaciones millonarias, los nuevos “vikingos” sabe realmente de finanzas»
