Aquesta ha estat la primera gran decepció lectora d'aquest any, i ha arribat d'hora. Aquest nadal em van regalar tres novetats de novel·la negra nòrdica — no és cap secret que hi ha nòrdics que m'apassionen (altres tot el contrari)— i vaig decidir-me a començar per aquesta atreta pel fet que la seva autora ve del món de la poesia; la diferència d'estils em va cridar l'atenció.
Estructurat en cinc parts de capítols curts, tots ells escrits en primera persona en veu del personatge que el protagonitza, i que també li dona nom fen que el lector sempre sàpiga qui parla. Els personatges principals són el matrimoni format per la Clarai en Haavard, encara que també sentirem la veu d'en Leif, pare de la Clara o d'en Roger, company de feina d'en Haavard.
Reconec que l'ambientació, situada en gran part als fiords noruecs, m’ha captivat. Des que vaig tenir el plaer de visitar-los són un dels meus escenaris preferits, i trobar-me les descripcions tan detallades i plàstiques que en fa l'autora ha estat un dels plaers de la lectura.
'En el fiordo profundo' es queda força lluny de ser un thriller com he llegit en alguns llocs, com a molt podríem dir que és una novel·la de suspens psicològic o poder més encertadament que és domèstic noir.
Hi ha un crim, de fet més d'un, però queda en un segon pla, a vegades inclús en un tercer, i el que es posa de manifest és que el matrimoni dels protagonistes està més que acabat.
Els capítols protagonitzats per Clara, on es parla més de la seva feina al ministeri de Justícia, primer com assessora i després com a Secretaria d'Estat, es fan feixucs i ralentitzen en excés la trama arriben a fer-la avorrida, ja que res aporten a la trama principal. Més interessants són els capítols on la mateixa Clara o en Leifens posen al corrent del passat de la protagonista, tot i que crec que els hi falta una mica més de profunditat. Per contra els capítols destinats a la investigació policial, justegen molt i estan plens de mancances. Si bé és cert que l'autora posa sobre la taula una certa crítica social en tocar temes com la violència infantil, els traumes del passat, problemes derivats de la immigració…
No negaré que la prosa de Lillegraven es polida i es deixa llegir bé, però poc més. Comparar-la amb Patricia Highsmith en sembla una mica massa agosarat. Una novel·la per passar l’estona sense cap tipus de pretensió.
