Cada vegada costa més escriure i parlar de la política catalana. Hi ha una reiteració en els camins pels quals ja s’havia transitat, una repetició d’eslògans poc creïbles, el recurs a conceptes gastats i el dibuix d’uns escenaris de més que dubtosa probabilitat. Sembla que hi hagi una Catalunya que viu una realitat complexa, contradictòria i que intenta trobar maneres de tirar endavant, y una Catalunya abstreta amb un Procés que s’ha convertit en una forma de situar-se en la postrealitat. Aquest últim país, és el que domina l’espai de comunicació, el que escriu al relat, mentre que l’altra viu al marge, com si no hi hagués més sortida que desconnectar. No hi ha diàleg entre aquestes dues Catalunyes, hi ha acceptació, tolerància i respecte, encara que això darrer no sempre. El què hi ha són molts silencis, molt canviar de tema, perquè hi ha sectors, no sé si petits o grans, que exhibeixen un fanatisme que intimida. Només cal fer algun comentari crític sobre la situació, o afirmar que estem en un bucle que no porta enlloc, especialment si tens l’atreviment de fer-ho a les xarxes socials, per notar que la “revolta dels somriures” és només un eslògan, i encara no gaire afortunat.
No em costa gens de reiterar la legitimitat de l’independentisme i inclús afirmar que els governs espanyols s’han esforçat perquè molta gent d’aquest país se li acabés la paciència i cregués que ja era hora de trencar la baralla. El que potser no és tant justificable és una classe política que ens ha posat a tots en un laberint sense sortida que està tenint funestes conseqüències. La política ha de tenir dosis d’utopia, però especialment sentit de responsabilitat. No es poden generar falses il·lusions i encara menys vendre i seduir la ciutadania amb projectes i promeses que no es podran complir, almenys a curt termini. Dol especialment com s’ha utilitzat de manera falsària l’independentisme, per part d’alguns sectors polítics la pàtria dels quals no ha estat mai gaire res més que la seva butxaca i els seus privilegis. Artur Mas va intentar fascinar a les elits econòmiques del país i a les seves classes mitjanes i benestants, que ara tocava convertir-se al sobiranisme, per tal de surfejar i manipular al seu servei el moviment de masses que el descontent del país estava configurant. Però Mas no era l’Ariadna que es va introduir en el laberint amb un fil per disposar sempre d’un itinerari de sortida. Es va creure el paper messiànic, i el resultat és un país on la crisi s’ha fet pagar especialment als treballadors y els sectors socials amb més precarietat, mentre l’exercici formal del Govern és poc més que una oficina de propaganda.
Sembla que els sectors econòmics i benestant fa dies que fan saber que potser ja és hora que es posi fi a tanta incertesa i tanta irrealitat. El Govern espanyol, finalment ho ha entès, i fa alguns gestos que no són més que temperar els ànims, però que en política alguna cosa valen. L’independentisme que sempre s’havia queixat, amb força raó, de la falta de diàleg per part espanyola, ara que el formulen, es posen nerviosos, tot doblant l’aposta per tornar a la dialèctica del xoc de trens. Entre els catalans, uns negant-se a parla de finançament o teatralitzant una nova convocatòria de referèndum, o els altres escenificant una patètica crema de fotos del rei. Només gestos de confrontació, que no d’anar enlloc. Un país seriós no es pot governar amb el “model Garganté” de fer política. Més aviat que tard els que de veritat compten al país, decidiran tallar amb aquest matrimoni de conveniència i diran que ja n’hi ha prou. Espero que algun dia l’esquerra independentista d’aquest país s’acabi adonant de el molt útil que haurà resultat als sectors dominants, per continuar-ho sent. Hauran estat notòriament instrumentalitzats, justament perquè no canviés res.
