El Govern català proposa treure la filosofia com a matèria optativa de la ESO, com ja ho va fer la legislació estatal que serveix de marc. Si la pressió dels acadèmics i la societat no força un canvi de plantejament en la política educativa, aquesta disciplina que ja estava minoritzada en la condició de “optativa”, desapareixerà del currículum formatiu. Només s’oferirà i encara de manera disminuïda, al batxillerat. Són mals temps per aquelles matèries que ajuden a conformar el pensament, a estructurar el raonament i a crear esperits lliures. Més enllà de la filosofia, les humanitats també juguen un paper cada vegada més petit. No són funcionals de manera immediata, doncs no interessen. En els projectes formatius, només va quedant espai per allò merament instrumental, pel que aporta habilitats aplicades i tecnològiques. Aprendre a raonar, a estructurar el coneixement en grans sistemes no es considera ja una cosa rellevant. Això resultava bàsic quan el sistema educatiu tenia com a finalitat primordial la de formar persones lliures que incorporessin potents nocions de ciutadania i bones bases de cultura humanística. En el món ideològic del neoliberalisme i l’ultraindividualisme imperant, s’encarrega al sistema educatiu, en tots els seus nivells, a formar futurs empleats que, a banda d’eines, dominin habilitats en sabers mecanitzats i fragmentats, a més d’haver adquirit una bona capacitat de docilitat i acceptació d’allò establert. Ah, i una forta propensió a competir tota la vida amb els seus semblants.
La filosofia conté el pensament que el nostre món ha anat generant i acumulat enllà de Grècia al llarg de 2.500 anys. Ens parla de les reflexions que s’han fet i es poden fer sobre l’essència, les propietats, les causes i els efectes de las coses naturals, dels homes i l’univers. Ens explica sistemes de pensar que s’han erigit de manera sistemàtica. No veig que això resulti un tema menor en l’educació dels joves i que no els sigui clau cap al futur. En educació, sembla que apliquem aquella màxima negativa de que convé més, primer, allò que és urgent -dotar d’empleabilitat- del que és important -proporcionar coneixement per a una vida plena-. Hi ha qui argumenta que allò que no farà la filosofia en desaparició a la secundaria ja s’encarregaran de fer-ho les matèries d’ètica. Es com dir, que ni ha prou en fer que aprenguin normes i que no els cal el conèixer el substrat, el pensament, a partir del qual l’ètica i la moral es configuren. A més, aquestes matèries es troben el sistema educatiu en la condició de “mirall” de les assignatures de religió per aquelles famílies que opten per una educació laica. Al final, però, resulta paradoxal i poc defensable que en el sistema escolar tingui major presència la religió que la filosofia. Tota una declaració de principis.
La lògica de la utilitat s’ha anat imposant en el món de l’educació i de la cultura. El coneixement, especialment les darreres dècades, s’ha identificant progressivament amb l’interès econòmic i mercantil, deixant de banda la memòria del passat, les disciplines humanístiques, la filosofia, les llengües clàssiques, la fantasia, l’art o bé el pensament crític. S’ha anat esborrant l’horitzó ampli, civil, que hauria d’inspirar l’activitat humana. El pensador italià Nuccio Ordine, ha escrit sobre un fet que pot semblar paradoxal, com és la gran utilitat dels sabers inútils que, justament, per no produir guanys immediats o beneficis pràctics ens ajuden a dotar de musculatura la nostra capacitat de pensament i a proporcionar-nos un univers moral. Ja fa anys que el dramaturg Eugène Ionesco també alertava que tot allò que és utilitari impedeix la comprensió de l’art i ens incapacita per disposar d’un sentit social i col·lectiu. Ens convindria no perdre la consciència que els sabers humanístics, la literatura com la cultura en general, formen el líquid amniòtic en el que es desenvolupen les pulsions de llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, solidaritat, tolerància, el bé comú o l’esperit democràtic. El gust de viure. Ho deia Ovidi, “per més que t’esforcis en trobar que fer, no hi haurà res més útil que les arts, que no tenen cap utilitat”. A França, Victor Hugo posava en qüestió l’excessiva focalització en allò material i la pèrdua d’importància en el sistema educatiu, ja a la segona meitat del segle XIX, dels continguts humanístics; sobre el perill de que s’il·luminessin les ciutats, però que s’anés imposant la foscor a les ments. Entenia que allò humanístic podia fer de “torxa” per a la comprensió del món i pel desenvolupament de la nostra dimensió ètica.
