Al bar La Taverneta, a Ripoll hi passa una mica com als bars de Pamplona, bars clàssics de dia que de nit es transformen en bars completament diferents amb copes, llums psicodèlics i música estranya. Així, a la Taver, en caure la nit hi desapareixen els minientrepans de calamars, les broquetes, els minixixkebabs, les saboroses barquetes de tota mena i el seu lloc l’ocupen els gots llargs i les ginebres de colors inspiradors mentre que a la llarguíssima barra, restes de la fusta sòlida de les encavallades de l’antic teulat de l’Hospital de Campdevànol, s’hi repengen tota aquella gent que surt de nit, com la lluna i els astres.
El dissabte previ als comicis municipals i europeus del 2019 m’hi prenia una tònica per diluir l’etanol en sang després de sopar al Canaules on la Joselina regna amb mà de ferro i de morter. Com que la nit no em motiva en excés, solc observar els moviments nocturns de la fauna sorollosa perquè com deia el meu professor de lingüística Demetriu Copceag, la potència precedeix l’acte, és a dir l’observació precedeix la comprensió. En aquella hora propera al nirvana pirinenc, em van cridar l’atenció uns personatges altíssims recolzats a la paret de les fotos antigues. Els dos més joves escanejaven les ties de la barra davant seu de tres en tres i en temps real. A les seves mirades nebuloses s’hi podia veure com processaven la informació a tota velocitat mentre aguantaven a les mans, en precari equilibri, l’enèsim cubata de recepta clàssica, rom amb Coca-Cola i un tall de llimona a l’aresta del vas. El terra de mosaics hidràulics testimoniava la massacre neuronal amb talls de llimona sobre un mar de rom amb Coca-Cola.
No és rar trobar noruecs llenguts o escocesos implacables en aquestes nits i em preguntava si aquells individus que només parlaven entre ells i reien escandalosament, serien compatriotes europeus perduts, com els motards francesos que beuen copes de vi negre en silenci als racons dels dissabtes.
Els intents d’aproximació a les dones acabaven amb rialles i desequilibris ostensibles. Fins i tot l’expeditiu Fran que els servia els cubates de tres en tres tenia dificultats per saber què volien. Val a dir que s’hi feien de valent per fer-se entendre amb els autòctons malgrat el seu elevat grau d’intoxicació etílica.
Soc propens al diàleg en aquestes circumstàncies i, al cap de poc, quan havien sortit a la calor de la seva nit boreal m’hi vaig acostar per interactuar-hi i practicar la parla estranya de la gent estranya. Em vaig assabentar que eren una barreja de suïssos i alemanys que gràcies al do de llengües que atorguen els vapors etílics (i l’educació) passaven amb facilitat del francès al l’anglès per acabar cantant decidits amb la llengua del tercer Reich (moments en els quals m’envaïa una profunda intranquil·litat).
Malgrat tot, la seva amabilitat era tan extrema com la seva loquacitat i així em varen explicar amb tota mena de detalls tècnics que muntaven les instal·lacions d’aire condicionat dels vagons del cremallera de Núria que generosament pagava la Generalitat de Catalunya.
Després de mil anècdotes de les seves estades al Brasil, Japó i gairebé qualsevol altre país del món, educats i inquiets (culturalment), em varen demanar per la realitat del nostre país, ja se sap, la llengua, l’educació, el clima polític i un llarg etcètera de tòpics que anaven des de les paelles fins la Moreneta passant pels toros, Franco i la Legió Còndor. Assabentats dels comicis imminents, educadament es varen interessar per les opcions de les eleccions municipals i també per les de les europees.
Quan la nit ja era profunda com les de Mart i els dos més joves ja havien anat a vomitar el rom de les Antilles al bell mig de la plaça Sant Eudald sense cap mena de vergonya ni silenci, es va produir la situació més interessant de la nit. Mig conscient de la realitat que l’envoltava, l’Uli, el més alt de tots i el que més bon mecànic semblava, després de desfer-se en elogis cap a la realitat de Catalunya em va demanar si jo votaria pel nostre president, aquell que estava a l’exili en una casa gran com la del catalanisme a Waterloo on Napoleó la va cagar. Vaig pensar que anàvem pel bon camí. Així, amable, mentre al cinturó d’Orió hi havia naus en flames i el fred intens com el de Kamtxatka em feia tremolar les cames, se’m va mirar fixament i, en una llengua que era una barreja estranya però fluida i contundent de bavarès, alemany del cantó suís, francès bàsic d’escola dominical, anglès remotament britànic i un castellà pastós, va i em demana amb tot la tranquil·litat del món: “y tu... votaggàs a tu pgresidente... Pokémon?
Estic segur que en aquest precís moment Carles Puigdemont Casamajó es va despertar desassossegat i intranquil a la seva solitud belga sense saber perquè... Va ser el moment de marxar cap a casa. Rock me Picachu.
