S’ha de reconèixer que aquest nou i cabellut president de la Generalitat amb mirada d’ocell que, com diuen alguns, passava per allà, els té ben posats. Darrerament, des que l'ànima de independència s'ha apoderat de les discussions de cada dia tots afirmem alegrament que tal o qual cosa nosaltres, si ens deixessin, la faríem molt millor, d’una manera o d’una altra. Les nostres afirmacions alegres, infundades i irrellevants sobre tot en general, la política en particular i la independència de catalunya en especial tendeixen a ocultar la nostra suprema ignorància en gairebé tots els temes que regeixen la nostra complexa societat i ens porten a pensar que la nostra aportació seria essencial, innovadora i brillant quan, en realitat, no valdria un rave. A més, estic segur que la nostra valentia no és en absolut comparable a la que demostra Puigdemont en particular i tots els personatges polítics en general que han iniciat el procés jugant-se-la clarament en desafiar amb un parell de collons el poder establert i imposat de mala manera des de Madrid. No tots els tindríem tan ben posats i vull creure que tots, si hi reflexionem, hi estarem d'acord. Els ciutadans de peu pensem erròniament entendre-ho tot i tenir la clau de gairebé tots els aspectes problemàtics de la vida, de la mort, de la política i ho expressem amb vehemència en les conegudes i intenses converses de bar, barra i birra on tot sembla poder-se solucionar ràpidament i falsament. El pentinat d’aquest nou president amb mirada d’ocell em recorda en certa manera al que lluïa en JFK dels seixanta, i una mica també les seves actituds. Recordo en especial el seu discurs adreçat a la població en què afirmava amb vehemència que abans del final de la dècada dels seixanta, els EE.UU posarien un home a la lluna i el retornarien sa i estalvi a la mare terra, i que ho farien no perquè fos fàcil, sinó perquè era difícil, molt difícil. I ho van assolir. Els grans reptes no parteixen de gent feble. Aquesta actitud és la que demostra en Puigdemont afirmant que no és temps per a covards ni fluixos de cames i que si ha acceptat el repte en aquests moments convulsos és per lleialtat al país. Honorable, com resa el títol de President de la Generalitat, en molts sentits és. Fent un joc de paraules suat, espero que la democràcia tantes vegades definida com el govern del poble s’apliqui en el cas d’en Puigdemont en un sentit encara més literal ja que ell, home de poble, potser tocarà més de peus a la terra i serà conscient del territori sovint oblidat, doncs no tota la població de Catalunya és urbanita. Confio plenament en què la visió popular que crec que Puigdemont té doni aquesta altre sentit al tan socorregut mot democràcia i esbandeixi d’una vegada per totes la confusió entre aristocràcia i democràcia i doni valor a una visió del món diferent de la que es té a les ciutats. Com a reflexió final, em complau pensar en què els processos geològics del nostre planeta són completament indiferents davant les tènues, febles i irrellevants divisions territorials d’un mamífer que després d’un cúmul de casualitats domina i destrossa el planeta a parts iguals i a voluntat. M’agrada reflexionar-hi i sentir-me irrellevant davant forces que ens superen i ens tenallen encara que no en vulguem ser conscients sadollats de vanita efímera. La terra, el sistema solar i l’univers seguirà el seu rumb inalterable per molt bé o per molt malament que ho fem o que no ho fem. Com se sol dir en les comparacions entre l’edat de la terra i la presència humana, si reduïm l’existència del planeta a un dia de vint-i-quatre hores, l’home apareix uns segons abans de la mitjanit. Hi podríem afegir que en Puigdemont ha aparegut una cent milionèsima de segon (1.14*10^-8 si l’Excel o la meva poca traça no em fallen) abans de la mitja nit, però que tot i així els té prou ben posats com per brindar-nos un futur clafit d’il·lusió (encara que breu). Que els déus siguin propicis a l’assenyat i arrauxat Puigdemont (i a tots nosaltres)...
