En la seva darrera novel·la, Anna Maria Villalonga, ens porta una distopia que situa a les acaballes del segle XXI. Un homenatge a la novel·la d'Horace McCoy, 'Oi que maten els cavalls?', portada al cinema amb el títol 'Danzad malditos, danzad'.
El món ha patit tres pandèmies i es troba en una situació límit, culpa de l'ésser humà i les seves males gestions i decisions. La reconstrucció d'aquest món deixa al marge de la societat als descendents de les classes més desfavorides,
'els no-ningú'. L'
Aura i en
Víctor, dos dels integrants d'aquest col·lectiu, viuen al carrer i lluiten per sobreviure cada dia. La situació en què es troben els portarà a viure al límit de les seves forces per tal de poder sobreviure, tenir un plat a taula i un sostre que els protegeixi del fred imperant a l'exterior.
A través de la veu dels dos protagonistes i la d'un narrador en tercera persona, que s'aniran alternant en les sis parts del llibre per mostrar-nos els seus pensaments, anhels i la manera com s'enfronten a la vida que els ha tocat viure.
Aura i
Víctor, inseparables des del mateix moment que es coneixen fent cua per aconseguir un plat de menjar, són dos personatges que, tot i tenir pensaments antagònics —ella s'aferra a la vida i lluita per millorar, malgrat la seva precària, per dir-ho suaument, situació; ell pensa que la mort és el camí cap a la llibertat— no deixen de ser dues ànimes bessones que uneixen forces per tal de fer més suportable la seva precària existència.
Una distopia creïble que et fa pensar en com ha de canviar la humanitat si no es vol veure abocada a un món com el que
Villalonga ens mostra. On, tot i la duresa del món que ens presenta, dels fets que ens explica (per moments m'ha recordat la sèrie coreana
'El joc del calamar'...) hi ha un punt d'esperança i de llum i un deix poètic que ens acompanya al llarg de tota la trama.
