S’acostuma a dir que “economia, és energia”. És una exageració, però és una manera d’expressar el caràcter cabdal que té la disponibilitat d’energia en els processos productius i en el desenvolupament econòmic. Per tenir subministrament energètic suficient i a preus raonables, cal tenir accés a fonts d’energia, a ser possible en el propi territori i així no quedar a mercè de les fluctuacions del mercat internacional. Amb el fenomen de l’escalfament global, ara ja no és suficient satisfer les necessitats amb qualsevol tipus d’energia, sinó que resulta convenient fer-ho amb energies poc contaminants i fer un esforç per anar abandonant els combustibles fòssils en pro de les renovables. Aquest és un procés que encara té molt camí per córrer. Per Europa la dependència energètica és una de les seves grans debilitats. Tenia i encara disposa de carbó, però clarament la seva combustió resulta extremadament contaminadora. La hidroelèctrica i les renovables juguen un cert paper, però no són suficients. Per això l’opció nuclear va ser tant important, especialment a França, conjuntament amb les importacions de gas i de petroli. Una dependència externa que fa a Europa molt dèbil com es posa de manifest quan la geopolítica convulsiona amb motiu de la invasió d’Ucraïna. L’accés al gas provoca dificultats serioses i un encariment en el conjunt del sistema energètic que genera problemes a la indústria i un encariment notable de la factura elèctrica per a les famílies. El resultat, inflació i seriosos temors d’entrar en recessió.
Tot això són problemes de base real, l’origen dels quals tenen a veure amb el tauler mundial i, per això, relativament inesperats. Potser es podria acusar als països de la Unió Europea d’haver estat poc previsors. Practicar unes relacions d’hostilitat respecte d’algú del que depens, no sembla el més intel·ligent i, potser, s’hauria d’haver avançat més en disposar d’un mix energètic de major autosuficiència. Està clar que el caràcter transitori d’una energia tan vulnerable com la nuclear s’haurà d’allargar en el temps. Per complir els objectius de transició energètica cap a la sostenibilitat mediambiental, la Comissió Europea acaba d’establir, que el gas i la nuclear també són “energies verdes”. Una manera com una altra d’enganyar-se.
Però en relació al preu de la factura energètica no tot el problema ve de Rússia i d’encariment en origen. Hi ha un seriós problema d’especulació en tot el procés, protagonitzat per les grans empreses energètiques que operen a cada país, en règim d’oligopoli, i que aprofiten l’ocasió per multiplicar els seus beneficis. Les dades parlen. El propi sistema europeu, marginalista, d’establiment dels preus de l’electricitat resulta paradoxal: la font més cara fixa el preu de totes. Amb el gas disparat, és aquest el que determina el preu de totes les altres, sense que tingui a veure amb els costos de producció reals. A França ja han decidit nacionalitzar del tot la seva elèctrica més important, EDF. La situació és crítica i el país no es pot permetre especulació amb un tema que més que una mercaderia, s’hauria de considerar un bé públic donada la seva poca elasticitat en la demanda.
Xifres. A Espanya, malgrat la “singularitat ibèrica” acceptada per Europa de establir uns certs topalls de preu, bonificar el preu de la gasolina i baixar els impostos sobre els carburants, les empreses energètiques de l’Ibex fan el seu agost. El mercat l’ocupen bàsicament sis companyies: Endesa, Iberdrola, Repsol, Naturgy, Enagás i Red Eléctrica. El darrer exercici, el 2021, varen quadruplicar els seus beneficis fins arribar de manera conjunta als 10.117 milions d’euros. Lògicament i en un context crític per a les economies i les famílies que veien com la factura energètica se’ls havia triplicat ençà de 2018, totes les companyies varen augmentar el pagament de dividends als accionistes. La dinàmica d’aquest 2022 és la mateixa, augment de preus i multiplicació de beneficis. Iberdrola, amb 3.885 milions de resultat net, va superar amb escreix les seves pròpies previsions. És qui va al davant. La presideix un adalid del Partit Popular com José Ignacio Sánchez Galán. Un personatge aquest que va qualificar literalment fa uns mesos com a “tontos” als espanyols que s’acollien a la tarifa elèctrica regulada i qui per fer-se amb el control de la companyia, fa pocs anys, va utilitzar els serveis del inefable comissari Villarejo. No tots els mals ens venen de l’Est.
