Certament, aquesta és una campanya electoral molt estranya. També ho va ser l’anterior en que el presidenciable de l’independentisme anava dissimulat en el número quatre de la llista i va acabar per ser-ho un que estava diluït a la llista de la circumscripció de Girona i que no crec que a la vida hagué somiat mai acabar de President de la Generalitat. Sembla que li va trobar el gust, i ara diu voler repetir. Si alguna cosa té l’independentisme català és una certa tendència a fer coses extravagants i poc convencionals, allò que Artur Mas en un gest de supèrbia en va dir practicar l’astúcia. De vegades de fer coses imaginatives a fer el ridícul hi ha una franja molt estreta i difusa. Fer llistes electorals amb empresonats i fugits pot resultar molt atractiu per practicar el victimisme i buscar el vot emocional, el problema és que a l’hora de fer actes i debats es queda una mica llastat. Una campanya que s’està fent molt llarga pel bloc sobiranista, i especialment per qui partia amb una teòrica avantatge com era Esquerra Republicana. Després del fracàs de la unilateralitat i amb l’evidència de que tot el que s’havia afirmat era un frau, ja no hi ha possibilitat d’ampliar la base social i electoral i només resta intentar mantenir els fidels. Les propostes força contradictòries: s’assumeix que es va ser una mica frívol i es reconeix que no es pot fer res sense acord. Ens tornen, però, a prometre escenaris impossibles, mentre s’aprofundeix en la trinxera tot desqualificant tant l’Estat com els contrincants que representen a la Catalunya que ells no consideren “poble de Catalunya”. El problema que planteja l’independentisme, i ho és per a tots, és que no proporciona cap via de solució al enorme conflicte polític i convivencial que han generat. Tornar a la situació del 2 d’Octubre i investir com a President i fer Govern amb persones empresonades o fugides a les que els espera un llarg itinerari judicial, és una autèntica quimera.
Sens dubte la novetat en aquestes eleccions és l’activació de votants que no acostumaven a passar per les urnes, i menys en unes eleccions autonòmiques. Sembla força lògic que la “matraca” independentista dels darrers anys i els efectes econòmics i socials devastadors provocats, hagin acabat per animar cap a les urnes el vot contrari. I especialment el vot clarament contrari, com semblen indicar els sondejos que preveuen un gran resultat, que fins i tot pot ser guanyador, per a Ciutadans. A les posicions més conciliadores els costa de fer-se escoltar, tot i que Miquel Iceta ha sabut conjugar bé el seu diguem-ne constitucionalisme amb una certa mà estesa, tot recuperant la cultura del catalanisme i de la política entesa com a diàleg entre diferents, compromís i pacte. Sembla bastant insòlit que el sobiranisme no calculés que, a base d’aixecar el to del llenguatge i radicalitzant les seves accions, acabaria per fer emergir i articular-se políticament la Catalunya fins aleshores negada. Han viscut massa temps en una bombolla en la que només escoltaven els seus propis discursos. Ara, tot i algunes matisacions, els dos bàndols estan plenament i sòlidament constituïts. El resultat de les eleccions mostrarà sens dubte això i les aritmètiques que permetin crear governs dependran exclusivament d’una participació electoral que probablement batrà rècords.
Que ningú es pensi que, per ell mateix, el 21D resolgui res. La divisió i confrontació social i política hi continuarà essent. Ara bé, es poden configurar aritmètiques parlamentàries que intentin instrumentar camins de superació de tot el què ha passat i recuperar, amb un procés certament llarg, el camí d’una certa normalitat institucional. També l’apaivagament d’emocions exagerades i tornar a practicar l’art de la deliberació per tal d’arribar a acords que faciliti ser la societat cohesionada i integradora que s’havia esset. O bé es pot continuar com els darrers temps de confrontació amb l’Estat i de trinxament de la societat i de l’economia catalana, tot apujant encara més el to, creient-se legitimats per mantenir una èpica que, com s’ha vist, només condueix al fracàs i a la frustració.
