Aquests dies, com es costum, es reuneix el Fòrum Mundial de Davos. El poder econòmic global concertant estratègies de futur mentre crida als governants dels principals països a escoltar les seves receptes. Una autèntica exhibició del poder real enfront d’un subjugat àmbit polític. Com a contrapunt i de manera molt adequada, Oxfam ha publicat el seu informe anual sobre el greu problema de la desigualtat econòmica -Desigualtat, S.A.-, on posa de manifest que aquest és un tema en el que no progressem adequadament ans el contrari, la concentració de riquesa en uns pocs i la de pobresa en uns molts, va en augment. Aquesta és la dinàmica sòcio-econòmica des de fa unes dècades i que la política no aconsegueix de contrarestar. La falta de capacitat dels estats per imposar una fiscalitat realment progressiva i que elimini l’elisió i el frau fiscal facilita els grans enriquiment i l’augment de la iniquitat, com també la no intervenció i regulació adequada del mercat laboral, comporta una caiguda, a curt i llarg termini, dels salaris respecte de la inflació. Ho explica de nabera fàcil l’economista francès Thomas Pikkety: les rendes de capital i del treball evolucionen de manera dispar mirant sèries llargues. La concentració de riquesa d’uns i l’empobriment relatiu o absolut dels altres té a veure amb aquesta lògica perversa.
L’informe d’Oxfam ens proporciona dades eloqüents, demolidores. El 21% de la població del món, això que en diem el Nord global, posseeix el 69% de la riquesa mundial. El valor de mercat de les deu majors empreses del món supera el PIB combinat de tots els països d’Àfrica i d’Amèrica Llatina. La propietat d’accions beneficia desproporcionadament als més rics, ja que l’1% més ric disposa del 43% dels actius financers globals. Les 148 majors corporacions, van tenir el 2022, un 52% més de beneficis dels que havien tingut el 2018. És ben bé que la pandèmia no ha anat pas malament per a tothom. Apple, ha vist créixer, només el 2023, la seva cotització borsària un 49%, superant els 3 bilions de dòlars de valoració dinerària. Això significa superar el PIB de França i acostar-se al de la sisena economia mundial que és Gran Bretanya. Mentre això succeeix, a l’altra extrem, els 5.000 milions de persones que formen el 60% de la població més modesta del món han vist disminuir la seva riquesa agregada i, de manera més concreta, els salaris de 1.000 milions de persones no han seguit el ritme de la inflació. Més a l’extrem, el nombre d’exclosos social i laboralment també ha augmentat. Només cal donar un cop d’ull com la misèria conviu amb la riquesa extrema a les nostres ciutats globals. Mentre això passa, es redueixen els tipus efectius dels impostos sobre beneficis o gairebé s’eliminen els de patrimoni i els de transmissió.
A Espanya, la dinàmica és tan o més exagerada que el que es dona arreu. El 10% més ric de la població concentra més de la meitat de la riquesa. Si filem més prim, l’1% ultrarric acapara el 22% de la riquesa global del país. Mentre, el 50% de les unitats familiars menys afavorides, només obtenen el 8% del riquesa del país. Aquesta dinàmica no ha pogut ser contrarestada de manera suficient per les mesures socials i laborals preses pel govern. L’augment del 50% del salari mínim, no ha bastat perquè els salaris caiguessin per sota de la inflació. Un dels problemes de l’economia espanyola es que la concentració empreses, que actuen en forma d’oligopoli, en els sectors claus com l’elèctric o el bancari, ha agreujat molt la situació. En aquests sectors, el creixement de beneficis resulta impúdic, com també la remuneració de directius i el repartiment de dividends. A 14 milions de persones els han augmentat els costos de la hipoteca y el 17% de les famílies no es poden escalfar adequadament a l’hivern. La desigualtat es un corrosiu social i polític immens. El creixement de plantejaments polítics extrems i excloents, descansa sobre la humiliació a la que se sotmeten sectors cada vegada més amplis de la societat, faltats de qualsevol perspectiva i només amb el dret a expressar el seu malestar de manera ben poc constructiva. Combatre la desigualtat, reduir-la, és probablement el major imperatiu que tenen a dia d’avui els governants. Si l’evolució, com indica Oxfam, va en sentit contrari resulta un gran fracàs que donarà lloc a conseqüències cada vegada més nefastes.
