S’havia de ser molt ingenu per creure que Donald Trump seria el president que cuidaria dels interessos dels americans més desafavorits. Tot i el seu discurs de campanya on clamava contra les grans corporacions, els lobbies, Wall Street i la globalització econòmica en nom de la defensa d’uns electors pobres, blancs i desnortats de l’Amèrica profunda, resultava força evident que era poc més que un discurs cínic i que els seus interessos, la seva visió d’Amèrica i el grup social que protegiria seria la famosa elit del 1% dels rics que concentren més del 50% dels recursos econòmics. No va tardar gaire en evidenciar-ho, quan va forçar la derogació del Obamacare, és a dir de la moderada reforma en pro de cobertura mèdica pública pels més desafavorits. L’acció estel·lar i definitiva, però, és la pornogràfica reforma fiscal que acaba de fer aprovar pel Congrés i el Senat nord-americà, la qual no només acaba amb qualsevol intent de fer polítiques públiques inclusives als Estats Units per la disminució dels ingressos, sinó que comporta un afavoriment de les grans corporacions i per les rendes més altes que acaba amb qualsevol vestigi de proporcionalitat i equitat tributària. Definit com a escandalosa la nova normativa fiscal americana, ens faria quedar molt curts sobre el seu impactant significat, amb el fet agreujant que es convertirà en el model que impulsarà a Europa tot el liberal-conservadorisme imperant, començant per la FAES i els teòrics del Partit Popular.
Amb la vella recepta que les baixades d’impostos son un incentiu per augmentar la competitivitat i promoure el creixement i que on millor estan els diners són a les butxaques dels contribuents, es justifiquen unes retallades tributàries que són clarament protectores de les rendes altes i que, en canvi, impliquen majors contribucions per les rendes baixes i els autònoms. Es tracta d’afavorir les rendes de capital, baixant l’Impost de Societats, del 35% al 21% i s’introdueix un impost especial de repatriació dels capitals obtinguts per les multinacionals a l’exterior de només un 10%, per tal de captar almenys una part del 2,3 bilions que aquestes tenen aparcats a l’exterior. L’exempció de l’Impost de Successions es duplica, passant dels 11 als 21 milions de dòlars. Les classes mitjanes també obtenen alguns beneficis, però més aviat minsos. Les rendes entre 49.000 i 86.000 dòlars anuals ara s’estalviaran de pagar 930 dòlars. Comparativament, les rendes per sobre dels 733.000 dòlars el seu estalvi serà de 51.000 dòlars/any. Tots iguals, però alguns més iguals que altres. Globalment, l’administració federal deixarà d’ingressar 250.000 milions de dòlars anuals i gairebé la meitat dels quals deixaran d’aportar-los la minoria dels superrics que formen l’elit de l’1% més privilegiada. Aquesta disminució de recursos públics, no comportarà una disminució dels quilomètrics pressupostos de Defensa i Seguretat, sinó justament de unes ja escasses i precàries prestacions socials. El triomf definitiu de la desigualtat extrema i de la polarització de rendes que fa impossible el desenvolupament digne d’una societat. Per tranquil·litzar els inquiets, ja hi haurà els típics economistes que tot apel·lant a la quimèrica Corba de Laffer, argumentaran que la baixada d’impostos es traduirà amb uns majors ingressos tributaris globals gràcies al increment de l’activitat econòmica. El discurs dominant sobre la fiscalitat sembla fet per trilers. Quan les rendes de capital acaben per tributar després d’elusions i abans del frau a l’entorn d’un 8%, mentre las d’un assalariat mitjà superen el 30%, que no ens expliquin històries sobre la justícia fiscal que sempre s’afirma pretendre. El que no se li pot negar a Donald Trump és la seva claredat i implicació personal en les seves decisions polítiques. Ha introduït una rebaixa del 39% al 29% als impostos que paguen els propietaris d’oficines destinades al lloguer. I quin és el principal negoci de Trump? Doncs, construir edificis d’oficines.
