Quan les coses van mal dades mirem a l’Estat i esperem que la xarxa de proteccions públiques sigui suficient i funcioni. Malgrat que els darrers trenta anys amplis sectors polítics i una part important de l’economia acadèmica ha maldat per empetitir el paper públic en l’economia i disminuir al mínim les prestacions de l’Estat de benestar en nom d’una dubtosa eficàcia i eficiència, apel·lant al caràcter “desincentivador” de l’esforç que tenen l’assistència i seguretats col·lectives, sort em tingut que no se’ls va fer cas del tot. És el maltractat sistema de salut pública el que ens ha de treure les castanyes del foc, a pesar del maltracta rebut en pressupostos i recursos des de ja fa anys, com és també el sistema de recerca mèdica i científica pagada amb fons públics la que haurà d’aportar la innovació i coneixement per treure’ns de la foscor i les pors actuals. Són els llaços, vinculacions i solidaritats col·lectives els que fan forts els individus particulars i creen la noció de societat. Per construir societats raonablement segures, pròsperes i cohesionades cal un sistema de governança que equilibri, gestioni, governi i, quan calgui, prengui decisions en nom del bé públic. La suma d’egoismes individuals no construeixen cap col·lectivitat ni ens asseguren el benestar. Potser seria hora que abandonéssim la ficció individualista que alguns doctrinaris ens han anat repetint durant molt temps i que assumíssim del tot que no és el Mercat qui pugui resoldre els grans temes socials, doncs no li ha estat donada a aquesta institució ni criteris ètics ni morals. Podríem recordar, per exemple, quan el Conseller de les grans retallades sanitàries Boi Ruiz deia allò de “la salut és un bé privat que depèn d’un mateix, no de l’Estat…, no existeix un dret a la salut”, o qualsevol dels sermons liberals televisius de l’economista “en colors” Xavier Sala-Martín.
I és que España o molts d’altres estats europeus, encara que debilitats per anys de doctrina neoliberal i globalitzadora, sostenen no només el sistema sanitari i educatiu quan pinten bastos, sinó que prenen mesures econòmiques i socials de gran calat per tal de minimitzar efectes demolidors que està tenint la pandèmia. Resulta certament curiós que la dreta i tots aquells que prioritzaven fins fa poc el dèficit i el deute i que abonaven les contractives polítiques d’austeritat, ara no facin fàstics i fins i tot defensin els programes expansius d’alguns governs. Ha calgut el coronavirus perquè descobrissin les virtuts del keynesianisme, és a dir, de la intervenció correctora de l’Estat en l’economia i el caràcter benefactor i multiplicador d’una despesa pública ben orientada. Mai és tard, si la convicció es manté més enllà de les circumstàncies excepcionals actuals i modifiquen algunes creences polítiques i econòmiques que resulten letals.
Aquests dies hi ha hagut un ampli moviment espontani per tal de reconèixer el valor, la feina abnegada i arriscada, dels professionals de la sanitat. Està molt bé i ho comparteixo. Però més enllà de demostracions puntuals de tipus emocional, el major reconeixement que els podríem fer -i de pas ens el faríem a nosaltres mateixos- és acceptar la bondat d’una fiscalitat progressiva adequada tot fugint de fraus i elusions fiscals. La defensa de l’Estat de benestar i de les seves prestacions i seguretats, es demostra pagant els impostos, com també optant per opcions polítiques que defensin societats equitatives, solidàries i cohesionades; projectes de futur que facin prevaldre tot allò que és social i col·lectiu en lloc d’un individualisme competitiu que acaba sempre per resultar empobridor. Voldria creure que l’epidèmia actual pot ser una magnífica ocasió per repensar algunes coses i mudar algunes prioritats, i que demostréssim haver après alguna lliçó important cara al futur.
