Catalunya fa temps que està sense Govern, massa. No és només que la interinitat post-Torra ja dura des del mes de setembre, que és un lapse molt gran i encara més en la situació excepcional que vivim, sinó que, de fet, els temes que realment afecten al benestar dels ciutadans així com el seu futur fa anys que no es troben entre les prioritats dels nostres governants. Catalunya es veu fracturada i dividida políticament, socialment sense expectatives i havent perdut dinamisme i molt pes en el terreny econòmic. La declinació és llarga i ningú del mainstream dominant sembla disposat a fer res per invertir la tendència. Hi ha un relat falsari que es continua mantenint, mentre el país es dessagna entre tanta deixadesa pràctica. Fa anys que no hi ha, en termes reals, un projecte de país més enllà de plantejaments idíl·lics i probablement irreals. No hi ha polítiques de desenvolupament econòmic, no s’inverteix en reindustrialització i els esforços en innovació són molt escassos. Hem perdut competitivitat econòmica, ho fiem tot a un sector turístic regressiu i Barcelona ha deixat de ser la ciutat referent de la Mediterrània. El món ja no ens mira. Faltats d’inversió i amb intents privatitzadors els serveis públics són lluny de ser modèlics i d’estar a l’alçada d’un Estat de benestar avançat, mentre la desigualtat social progressa i les persones en zona d’exclusió són cada vegada més. La pandèmia ha acabat per fer-nos mostrar les vergonyes. El problema no és tant que no s’hagi gestionat de manera gaire digne l’emergència sanitària –a tot arreu s’han comès errors-, sinó que s’hagi optat primer per polititzar-ho de manera burda culpant de les imperícies pròpies a l’Estat, per passar després a un període, que arriba fins avui, on la prioritat és fotre’s els plats pel cap entre els socis de govern els quals a les portes d’unes eleccions es mostren incapaços de prendre les mesures que la greu situació demana. Molta sobreactuació, innombrables i llarguíssimes rodes de premsa sense sentit i no es transmeten missatges clars a la ciutadania. Posicionaments i manifestacions sempre en clau de deixar en evidència a uns contrincants que, coses paradoxals, són els seus socis de govern.
S’imposa un canvi de cicle, de cultura i d’actitud. Probablement, també, de gent. Es necessiten eleccions i, guanyi qui guanyi, el govern que surti de la correlació parlamentària prengui les regnes, tanqui el llarg període de deixadesa i acabi amb aquest buit de poder que resulta del tot insostenible. Probablement, no només seria bo sinó també necessari poder bastir una majoria la preocupació de la qual siguin les polítiques econòmiques i socials, el benestar de la majoria, i s’emprengui un camí de dinamització i s’expliqui un autèntic full de ruta. Trencar la dinàmica dels blocs, malgrat el que es digui en campanya electoral, és aparentment el millor camí per intentar recuperar una convivència i cohesió de fa temps perduda. Restablir aquell vell eslògan de “Catalunya, un sol poble” que ara ens sona molt llunyà, gairebé una entelèquia. Les eleccions, doncs, són la porta d’entrada d’una nova època política i social a Catalunya, no n’hi ha una altra. Haurien de simbolitzar no tant un canvi de sigles, com d’actituds i predisposicions. Darrerament, hi ha qui posa en dubte la seva celebració en la ja tardana data del 14 de febrer. La pandèmia no hauria ni pot ser l’excusa. Es poden celebrar amb totes les garanties sanitàries, com amb elles continuem anant cada dia a treballar o a comprar. Justament perquè estem en una situació excepcional que requereix un govern fort que no tenim, resulta ineludible no posposar més una cosa que és necessària i inajornable. Fins fa molt poc, la major part de l’arc parlamentari ho compartia. El cop a la taula que ha donat el PSC amb la candidatura de Salvador Illa, l’abandó de l’estratègia del perfil baix que havia practicat, fa que ara alguns partits vulguin ajornar els comicis, guanyar temps i a veure si, mentrestant, desgasten al candidat socialista. Una vegada més el càlcul electoralista per davant del que és necessari. Tinc la sensació que una bona part de la ciutadania, independentista o no, comença a estar una mica farta de tot això. Es podria donar el cas que, el temps guanyat, se’ls fes molt llarg a alguns que es pensen que els juga a favor.
