“Europa és un monument erigit a la vanitat dels intel·lectuals, el destí final del qual és el fracàs”. Això pensava i deia Margaret Thatcher als anys setanta, i el predomini d’aquest idea és la que ha portat al Brexit d’una Gran Bretanya que mai s’ha sentit del tot formant part de la Unió Europea, ni dels valors inclusius i atemperadors de les desigualtats que aquesta ha representat en el passat. Uns valors que no ha perdut del tot en el terreny simbòlic, però que dista molt d’haver-los representat dignament a les dues darreres dècades. Una escassa legitimació democràtica de les seves institucions, una maquinària burocràtica ingent, una exagerada hegemonia alemanya, una ampliació cap a l’Est ràpida i sense gaires exigències, unes excessives disparitats en el desenvolupament econòmic intern com perquè fos viable un sistema de moneda única, imposició de polítiques econòmiques d’austeritat i de “sofriment inútil”, poca disposició per atendre l’allau de refugiats, incapacitat per afrontar els reptes geopolítics que es produeixen al mediterrani… El desinterès progressiu de la ciutadania europea cap aquest projecte molt economicista i amb poca identitat política ha anat augmentant, fins convertir-se en menyspreu i en el cap de turc de molts diversos malestars.
Lògicament, és possible d’imaginar una forma diferent de construir i articular tant l’Europa geogràfica, com sobre tot el marc portador d’un model social europeu basat en la cohesió, la inclusió, el pluralisme, la llibertat, l’obertura, la tolerància i, especialment, en graus acceptables de justícia social i d’igualtat reals d’oportunitats. Una Europa que prioritzi les polítiques i els indicadors de progrés i no pas el creixement de la maquinària burocràtica. Una institució supranacional que sigui un marc de referència en el desenvolupament renovat de l’Estat de benestar, un àmbit de concertació política i econòmica que no pretengui suplir els Estats i regions en allò que es pot gestionar molt més adequadament en els marcs subsidiaris. Un marc polític global format per sentits de pertinença molt diversos i diferenciats, per tal d’escometre la recuperació dels grans mecanismes de redistribució econòmica que haurien d’impedir el disgregador augment de la desigualtat i de la precarietat social i laboral, com és un sistema fiscal harmonitzat en el conjunt, assegurant que les rendes de capital cotitzin de manera adequada i que s’eliminin els nombrós paradisos fiscals que s’hi contenen. Així també, establir normatives laborals unificades, que permetin treball digne i nivells de salaris adequats, tot emprenent una reformulació del mateix concepte de treball i la necessària i inajornable introducció d’un sistema de renda bàsica. Posar unes certes barreres al globalisme desaforat, especialment quan descansa en una deslocalització basada en el treball indigne i el dumping social. Afrontar seriosament canviar en profunditat un model de producció i de consum compulsius que ens porten al canvi climàtic i a la insostenibilitat, no seria tampoc un tema menor a assumir.
Encara que el projecte europeu sembla tenir-ho tot en contra, el Brexit i l’hostilitat americana de la mà de Donald Trump, creen unes noves condicions que es podrien aprofitar. Hi ha ara una “finestra d’oportunitat” que diuen els politòlegs. Cal, però, a més de la voluntat de reformulació, que es donin encara noves condicions. Refer el binomi franco-alemany com a base del projecte, incorporar al comandament central de la UE als fins ara exclosos països mediterranis i acceptar que l’Europa del 28 haurà d’avançar clarament a dues velocitats en el procés, establint períodes de convergència i de desenvolupament estructural reals i no voluntaristes com es va fer cap a l’Est, a més de reafirmar les exigències de qualitat democràtica establertes al Tractat de Roma, i notòriament relaxades en les darreres dècades. Es fa difícil pensar que un renovat relat i projecte europeu pugui venir de la mà d’aquells que justament han generat el seu deteriorament, com és el cas de polítics conservadors com Àngela Merkel. Sobretot a l’esquerra europea li correspondria assumir-ho. A una vella socialdemocràcia que també s’hauria de renovar en profunditat després de tanta confusió i a una nova esquerra que encara no s’ha definit prou bé sobre si vol una altra Europa, o bé acabar amb ella. A Le Pen i els populisme de dretes no se’ls combat acostant-se al seu discurs, sinó eliminant les injustícies i malestars sobre els que se sostenen.
