A vegades et passen idees pel cap. I vès per on un dia ho dius en veu alta. I al cap de res et trobes aquí, pensant en què escriure. Quin tema triar per destriar-lo. Només pel plaer d’ escriure. De veure com va apareixent a la pantalla el que et passa pel cap. És bonic escriure, i relaxant. et dóna una perspectiva visible de les pròpies idees. I estructurar-les. I mentre vas pensant en el tema comences a teclejar paraules. Teclejar. El que sigui, encara que no tingui sentit. I parar-se un moment perquè no saps com continuar. I és en aquest petit moment que m'adono que al meu entorn hi ha tot de gent teclejant, a ritmes diferents, amb intensitats diferents. I sorprèn el fet que no hi hagi cap teclat que soni igual. I de sobte es fa el silenci. D'acord, és hora de concentrar-me en el que faig servir en aquest moment.
El teclat de proximitat és més palpable i més fàcil identificar-ne la sonoritat. I efectivament no hi ha cap tecla que soni igual. Però en destaca la barra d’espai, que té un so com a maraca,com si fos buit. I certament no hi ha cap número, ni cap lletra, cap signe. res. Buit No sé si qualificar-ho de curiositat o és només casualitat.
Article Publicat a El 9 nou el dijous 2 d'abril de 2015
