Esquerra Republicana està al bell mig d’una batalla interna en la que només hi haurà perdedors. La dinàmica de dins, en general, dels partits polítics resulta poc edificant i només fa que provocar la desafecció política de la ciutadania. Hi ha, però, més i menys. El problema no és que després d’un cicle polític advers es doni un període de confrontació per decidir com es reestructura i rehabilita la formació política, cosa ben lògica. La qüestió alarmant és l’esbandir en públic, sigui ERC o qui sigui, lluites caïnites en organitzacions on sembla que el que mou bona part dels membres de la direcció és una concepció descarnada del poder. La bona gent que milita, està a la base d’aquest partit, és lògic que més que desconcertada estigui pensant en donar-se de baixa. No és una qüestió ni d’ideologia o d’estratègia. Les formes són el fons. D’aquests cas que, com dic no és privatiu dels republicans però que amb ells ha pres una dimensió desconeguda, es posen en evidència algunes qüestions que resulten especialment destacades.
La primera, és que els dos grans sectors confrontats i no fa gaire amics, no tenen diferències estratègiques o programàtiques. Ni tan sols ho han intentat bastir d’alguna manera que ho pogués fer pensar. Són qüestions personals, de qui mana a qui, i de retrets sobre si s’ha estat a l’alçada de les vicissituds “històriques” dels darrers anys. La munició és de caça major: traïció, covardia, engany, falsedats, col·locar als amics… No hi ha mitges tintes. I això donarà molt més de sí, en la mesura que el congrés que ha de decidir el futur li queda encara un mes i mig d’interludi. Els personatges que encapçalen la confrontació, diguem que són un pèl particulars. Oriol Jonqueres es vol reinventar poc conscient que el seu cicle personal i polític s’ha acabat. Com bona part dels líders d’això anomenat Procés, necessiten fer un pas al costat si volen refer alguna cosa creïble, que estan amortitzats, que ells han protagonitzat una operació fracassada políticament. Posar-hi un to entre il·luminat i capellanesc no aporta res La frase, encunyada per ell de que “el jonquerisme és amor” el perseguirà tota la vida. Haver-se posat de perfil quan el partit havia de prendre decisions difícils, no li aporta cap crèdit. Marta Rovira destil·la ressentiment. Les seves raons tindrà. No es pot negar que té al darrera bona part de la plana major i els històrics del partit. Transmet nerviosisme, inquietud i inseguretat. Té al seu favor que sap que ha de marxar. No hi ha, però, cap diferència doctrinària o estratègica a argumentar. Només retrets sobre actuacions que provoquen serioses sospites sobre el funcionament del partit als darrers anys. A tots els bàndols, hi ha qui està a favor del pacte amb els socialistes i qui no.
Un segon aspecte remarcable, és tot el que està sortint sobre “propaganda B” i accions de falsa bandera. Sobretot, amb la naturalitat en que s’explica i es pressuposa que això ho fa tothom. Brandar que es treballa amb normes eines mafioses hauria de fer caure la cara de vergonya al conjunt de la organització. Que hi hagi algun descerebrat a qualsevol partit polític no es deu poder evitar, però que actuacions d’aquestes característiques s’organitzin y s’aprovin als òrgans d’un partit provoca que ens posem tots plegats en guàrdia. Una manera especialment recargolada i perversa de promoure fake-news. Els cartells sobre l’Alzheimer i els germans Maragall es comenta sol i només pot ser concebut i aprovat per persones que no haurien de tenir lloc en la política democràtica. Com tampoc aquells que pengen ninots d’un líder polític, que teòricament volen blasmar, però perquè en realitat el reforci. Ens hem tornat bojos? Les rivalitats, les ànsies de poder, no poder passar per sobre d’un mínim d’exigències ètiques i morals. Quin projecte de futur ens pot aportar gent que funciona d’aquesta manera? L’excusa no pot ser que altres també ho fan, que això és comú en les estratègies de comunicació política modernes. El que cal és que militants i simpatitzants, del partit que sigui, abandonin a aquells que han caigut tan baix.
Hi ha qui afirma que, passi el que passi a les eleccions americanes del novembre, el trumpisme ja ha triomfat tant als Estats Units com al món. Cada vegada tendeixo més a creure que és així.
