Paradise Papers. Sentirem a parlar i molt les properes setmanes, potser fins i tot mesos, d’aquest nom amb connotacions de club de carretera, d’una filtració massiva de documents que tenen a veure amb els refugis fiscals. Fa un any i mig que va passar el mateix amb els “Papers de Panamà”. Ens escandalitzarem, condemnarem els noms propis que hi apareixen, ens farem creus de com els ultrarrics que de vegades admirem i potser seguim a l’Instagram ens empobreixen a tots. Els governs de la Unió Europea faran afirmacions voluntaristes que ara si que intervindran i acabaran amb aquestes pràctiques, però ho oblidaran i ho oblidarem. D’aquí ben poc, quedarà com una anècdota i només ho recordaran eles activistes que ja fa moltes dècades que denuncien la perversió econòmica i moral que comporta l’existència i la permissivitat amb aquest tipus de delicte. Fa bé el consorci periodístic que ho publica, i segur que és positiu que prenguem consciència que el problema de les finances públiques és d’ingrés més que no pas de despesa, y que els que haurien i podrien aportar més ho fan de manera escassa o bé, senzillament deixen de fer-ho. Potser fins i tot aconseguirem que el govern espanyol actuï contra tan notoris defraudadors una vegada està documentat i, siguem optimistes, que els fòrums internacionals de països, ni que sigui per vergonya, compliquin una mica la vida a l’enginyeria financera y fiscal tant ben organitzada a la que poden recórrer els que tenen molts diners. Malauradament, el problema de fons va força més enllà d’uns poc bufets malignes que operen en petites illes conegudes per la seva màniga ample en temes societaris i fiscals. Els refugis fiscals –s’utilitza el nom de “paradís” justament per treure-li connotacions negatives- no són una anomalia combatuda o l’aposta poc moral d’uns petits estats insolidaris amb els que no hi ha res a fer. Formen part i estan plenament incardinats en el capitalisme contemporani, constitueixen un instrument necessari del sistema econòmic i financer mundial.
A Espanya, 33 de les 35 corporacions de l’Ibex tenen i operen en societats ubicades en paradisos fiscals. El major centre mundial offshore no és cap petita illa del Carib, és la City de Londres. Irlanda i Holanda actuen com a paradisos per a les grans corporacions empresarials a Europa, sumant-se als tradicionals de Suïssa, Andorra, Mònaco o Sant Marino. Fins i tot la Unió Europea està presidida per un polític que va impulsar notòriament aquesta activitat, Jean-Claude Juncker, quan era primer ministre d’un dels grans refugis: Luxemburg. Les mateixes França o Gran Bretanya van impulsar aquestes pràctiques fora de les seves fronteres, en illes que servien de zona d’excepcionalitat tributària. Hi ha més dipòsits bancaris d’origen francès en un carrer de les Illes Caiman que a tot França. Alguns mandataris van anunciar fa uns anys que “l’era del secret bancari s’ha acabat”. Sarkozy fins i tot parlava de “refundar el capitalisme”. Paraules. Els paradisos van florir després de la Segona Guerra Mundial, i s’han continuat expandint fins avui, per proporcionar vàlvules d’escapament als grans capitals i les grans fortunes familiars, per evitar actituds reactives cap als estats socials que es desenvolupaven. Són instruments establerts, especialitzats i interrelacionats amb tota l’economia i les finances internacionals. Els paradisos, com el frau fiscal, no són un accident o una anomalia. Són el gran instrument d’acumulació i dipòsit de la riquesa amb majúscules. Tax Justice calcula que els 10 milions de persones realment riques, disposen en aquests llocs idíl·lics d’uns 25 bilions de dòlars, és a dir, l’equivalent al 30% del PIB mundial. Per a les elits econòmiques, globals o nacionals, no es rar defraudar o disposar de trusts a les Bahames o a on sigui. El què és pintoresc, és pagar impostos. O com ens pensem que es construeix la disfuncional i pornogràfica desigualtat existent?
