Reconec que la literatura portuguesa és una de les meves grans assignatures pendents. Mai he passat de llegir a Saramago, tot i que la voluntat de llegir a Hugo Mãeo Lobo Antunes existeix. Per això quan vaig veure que el número vuit de la col·lecció «Lo Marraco Negre» era un llibre de Francisco Moita Flores, vaig pensar que era una bona manera de rescabalar-me amb els autors del país veí. Que la traducció fora de Sebastià Bennasar va acabar de decantar la balança.
Després d'haver acabat la lectura d'«Estrella Polar» i buscar informació sobre el seu autor, llegeixo, no sense sorprendre'm, que és la primera de les seves obres que es tradueix a una de les llengües de l'estat, tot i ser un autor molt conegut al seu país. De debò? Cal dir que a Portugal se n'ha fet una sèrie per la televisió i tot d'aquesta obra. Aquí ho deixo.
L'autor situa la trama a l'Estrella Polar, un barri de Lisboad'aquells que ningú coneix a no ser que sigui un drogoaddicte o un pària de la societat. En el primer capítol ens dóna una descripció totalment descarnada de com és aquest barri, que ell situa a la capital portuguesa, però que el podríem trobar a qualsevol gran ciutat europea.
Una novel·la coral, on els protagonistes són els habitants de l'Estrella Polar, donant més protagonisme a la Diana i la seva banda de lladres que, entre cop i cop, sobreviuen passant paperines. Personatges que poc tenen a perdre, perquè el cert és que no tenen res; però que si tenen una història per explicar-nos: que els ha dut a fer el que fan i ser com són.
I tot i que la banda de la Diana tot i ser, com s'acostuma a dir, el pitjor de la societat: roben, maten, passen drogues...; el cert és que tenen un gran cor i són capaços de posar-se al costat d'aquells que ells creuen més desvalguts, fins al punt d'organitzar tota una fira per recollir fons pel centre social d'un capellà. Això sí, a la seva manera, que no té per què ser la més ortodoxa. Són la cara i la creu d'una mateixa moneda, encara que aquesta hagi estat robada.
La Diana, tot i ser poc més gran que els membres de la seva colla, és un referent per a tots ells, actuant com si dels seus fills es tractessin: renyant-los, animant-los i cuidant-los quan és necessari. Ella també lluita contra els fantasmes del seu passat i vol rendir comptes amb qui va arruïnar la seva vida sent encara una nena.
Tota aquesta colla de personatges acaben despertant un punt de tendresa en el lector. A mi m'han robat especialment el cor: la Manuela, la Clara i en Cisquet.
Francisco Moitaens fa un relat dur de com és la vida en el barri, que passa a ser un més dels protagonistes de la història, entrellaçant violència —moltes vegades extrema— amb tendresa i uns magistrals tocs d'humor.
L'autor proporciona una visió del món del crim donada per prevaricadors de la pitjor espècie, liderats per una adolescent (la Diana), portant als lectors a empatitzar amb ells i no, com normalment succeeix, amb els bons de la pel·lícula: els policies.
Moita ens parla de policies corruptes que ajuden a la banda, de crisis, d'atur, de pobresa, de gelosia, d'amistat incondicional, de mal tractament, d'alcoholisme, de prendre's la justícia un mateix... I tot aquest còctel de sensacions i emocions donen com a resultat una trama brillant que manté al lector pendent dels afers de la Diana i la seva banda. Regalant-nos un final tràgic, per molt que lògic.
