El juliol i l’agost són els mesos culminants del fenomen turístic. Aquest estiu es baten tots els rècords imaginables de moviments, pernoctacions i despesa turística. Barcelona rebenta per tots costats tot i els preus desorbitats per fer-hi nit, que la celebració de la Copa Amèrica de vela no ha fet sinó augmentar. Espanya, ben segur, superarà el cim de 86 milions de visitants assolida el 2023. El malestar, però, comença a ser evident en les zones turistificades, que són gairebé totes. A bona part del país ha desaparegut la vida normal i sostenible econòmicament per convertir-se en una mena de sala de festes per a diversió de visitants. Tot convertit en un parc d’atraccions perquè les hordes turístiques acabin amb qualsevol vestigi de realitat i, de pas, s’emportin per davant la dignitat dels llocs i la seva gent. El concepte d’espai públic com a àmbit de relació ciutadana ha estat substituït pel concepte lloc d’esbarjo i distracció per a visitants. Els locals públics tenen ja poc d’autòctons i es converteixen en munyidors d’estètica global per a incauts viatgers amb la butxaca foradada. La turistificació significa convertir la realitat en un estat d’excepció continuat, en una falsa representació festiva en el que als “indígenes” se’ls reserva la funció de mers figurants.
Aibnb, internet i els vols barats han possibilitat que moure’s no sigui una excepció en el temps sinó una possibilitat continua. De manera paral·lela, s’ha difós una cultura del nomadisme com a simulacre de cosmopolitisme. Moure’s no és una possibilitat, sinó una obligació. Per si de cas la trampa de córrer pel món fotografiant constantment ens obliga a fer-ho doncs som presoners de la cultura de l’Instagram. Quanta gent viatjaria tant si no podés fer fotografies i compartir-les? Hem passat de fer un viatge molt de tant en tant, costós, que finançàvem estalviant durant temps i preparant-ho de manera acurada, a fer-ho de manera compulsiva sense ni tan sols saber on en realitat anem. La qüestió es engruixir el nostre currículum de fites assolides sense que pel camí haguem après gran cosa. Mentrestant, al generar un agregat de turisme tan desmesurat hem acabat amb la diversitat del món, hem trastocat de manera irrecuperable els destins i hem contaminat el medi ambient de manera irrecuperable. Ens creiem poder abastar l’univers a base d’agafar avions i, en realitat, som cada vegada més ignorants doncs no ens donem el temps per reflexionar i gaudir de manera pausada, que és l’única manera de fer-ho.
Les Illes probablement són un bon exemple de morir d’èxit. Els més acèrrims adeptes a visitar-les reconeixen ara que resulta impossible, inhumà i decebedor anar-hi. L’aeroport de Mallorca, aquests mesos, mou més de mil vols diaris. Està tot desbordat. Les fotografies que la gent penja de llocs bonics porten immediatament uns fluxos que ho rebenten. Curiosament, hi ha turisme del més bàsic i pobre fins al turisme per a rics. Toquen tots els nínxols i tots els públics tenen les seves zones adequades. El mateix passa a Eivissa. Llocs per a vips i per exhibir la riquesa més grandiloqüent, però també barris i urbanitzacions convertits en autèntics camps de concentració d’allò més arreplegat de tota Europa. Ningú ha posat ni posarà cap filtre ni limitació. La gent del lloc que no viu d’aquest negoci efímer se sent desbordada i desposseïda, però li costa fer-se sentir enmig del soroll de la quincalla i de tantes xifres grandiloqüents respecte al que aporta aquesta activitat desmesurada. La realitat, és que a les Illes, com als barris centrals de Barcelona, ja no s’hi pot viure. Els treballadors de l’hostaleria i el turisme, la majoria procedents de migracions recents amb salaris inversament proporcionals al horaris de treball i amb condicions de temporalitat, ni tan sols poden tenir un habitatge digne. Molts viuen en caravanes, pisos hipercompartits, golfes o colomars. Encara que tot plegat ens doni una falsa sensació de riquesa perquè corren els diners de manera aparent, en realitat estem davant d’una economia molt fràgil que descansa sobre la destrucció del capital natural i cultural sobre el que s’ha erigit i que genera més i més desigualtat social. Això no pot ser el nostre futur. Ni tan sols ens proporciona un present decent.
