Una de les millors coses que s’han produït a Espanya els darrers anys ha estat la dissolució i desaparició d’ETA, ara ja fa 12 anys. Més de 1.000 morts, centenars d’atemptats i una quantitat de sofriment injustificable. Durant molts temps, les notícies sobre noves accions armades ens colpejaven sovint. Una guerra desmesurada i incomprensible que cap ideal polític podia justificar i, encara menys, en un estat democràtic. Certament que el seu final, no va significar la conclusió de tot. Quedaven multitud de víctimes i els seus familiars que haurien de continuar vivint amb la sensació de que pagaven un preu molt alt sense saber ben bé perquè. Sovint sentint-se poc acompanyades i sense que la majoria tinguessin el consol de que se’ls demanés disculpes. Quedaven també els serrells dels casos no resolts, els assassinats sense clarificar l’autoria, judicis pendents. També centenars de terroristes empresonats, molts amb condemnes llargues, amb el perill que els seus familiars volguessin mantenir la cultura de la confrontació. Superar situacions dramàtiques, recuperar la normalitat, malauradament exigeix generositat i també un cert grau d’oblit. Per passar pàgina, per recuperar la normalitat democràtica, no es poden mantenir comptes pendents. Té alguna cosa d’injust, però l’alternativa de continuar amb la violència és molt pitjor. Durant anys vàrem fer un costós aprenentatge.
L’esquerra abertzale basca va fer una aposta per defensar els seus plantejaments en la política. No es mereixen agraïment per això, però ha estat extraordinàriament positiu per a tots que ho fessin. Bildu, que és la seva marca actual, ha fet un trajecte important, a més, cap al realisme polític. S’alinea amb polítiques progressistes d’Estat i això és bo per atots i demostra haver abandonat definitivament els somnis de l’aixecament i conflicte armat. A vegades, però, encara que sigui de manera simbòlica, reivindica el seu passat i quan ho fa, perjudica la reconciliació, a la democràcia i, crec, que es perjudiquen a ells mateixos. Hi ha fantasmes del passat que no és gaire recomanable de brandar. Presentar a les llistes electorals de Bildu etarres condemnats per delictes de sang, és una molt mala idea es miri com es miri. Hi ha coses que no es poden blanquejar ni normalitzar. Encara que legal, resulta repugnant i, per a molta gent, reviure el dolor i una mena de provocació. Que la pressió els hagi fet rectificar, no treu que el mal ja està fet, tot demostrant que la història recent del País Basc ha deixat moltes rèmores mentals i polítiques que encara s’han de sanejar.
Lògicament la dreta espanyola més cavernària -n’hi ha d’altre?- ha aprofitat l’avinentesa tot alineant la totalitat de l’esquerra, i especialment el PSOE, amb el terrorisme i els seus hereus per tal de reforçar el seu discurs polaritzador i salvapàtries. Recurs a l’estómac, que no a la raó. El seu plantejament no respon a la realitat. El PSOE va patir en les carns dels seus militants el pitjor de la violència i justament el Govern del PSOE va ser qui va rendir la banda forçant la seva dissolució. El Partit Popular, com també Vox, estan en allò de “contra ETA vivíem millor”. Quan l’organització armada és ja passat, només ells la reviuen per utilitzar-la com a arma llancívola. Es resisteixen a passar pàgina perquè el discurs centrat en ETA i les imaginàries connivències de l’esquerra, creuen, els ajuden a captar alguns vots especialment primaris. Una lògica argumental absolutament irresponsable a la recerca d’una polarització política que esdevé irrespirable. Dialèctica guerracivilista en la que els rivals o contrincants polítics són enemics a batre utilitzant una retòrica agònica i el llenguatge de la violència. Gran part de la dreta espanyola i occidental ha abandonant ja fa temps els valors liberals i democràtics que l’havien caracteritzat i que varen fer possible alternances polítiques còmodes a la millor Europa. Ha prescindit de la inexcusable pràctica del respecte, el reconeixement i la tolerància amb l’adversari, cosa que és fer-ho amb la societat. S’ha assilvestrat de manera notòria i encara que es presenta ridícula i ens pot induir a l’humor, té un component dissolvent del sistema polític i la cultura democràtica que el pagarem car.
