El final d’una organització terrorista no pot tenir cap mena de grandesa, com tampoc la té la seva existència. Segurament ha estat més esllanguit i patètic del que haurien pretès els que hi van militar o la van defensar. Per a una part del nacionalisme basc, a l’esquerra i a la dreta, forma part del seu ADN. Encara que valorem la formalització del final, no hi ha res a agrair a un grup armat que en els gairebé seixanta d’història ha assassinat a 829 persones i que ha provocat angúnies i sofriments a moltes més. Ha destrossat per activa o per passiva la vida de molts milers de persones al País Basc i a tota Espanya. De fet, el seu diguem-ne “èxit” va consistir en condicionar fortament la política i la societat espanyola durant molts anys, especialment a partir del moment que va fer un salt en la capacitat de terror de les seves acciones seguint una estratègia especialment criminal que en van anomenar de “socialització del sofriment”. Hi haurà qui encara justifiqui el sorgiment d’ETA en el repressiu context del franquisme i argumentaran que potser el problema es que no va saber parar a temps. No hi finalitat digne en l’ús del terror per a objectius polítics, i aquests no justificaran mai l’ús de la violència. Certament, els anys seixanta i setanta hi havia entre una certa esquerra europea el miratge romàntic dels moviments anticolonials armats i de les icones revolucionàries del tipus Che Guevara. ETA va acabar per agafar aquestes referències marxistes radicalitzades, però el seu origen va més lligat a l’activisme de sagristia i a influencies de base carlina.
Ara la batalla és per veure qui imposa la narració del significat de tants anys de sofriment. Per alguns continuen essent “gudaris”, encara que els titllin d’equivocats i donats als excessos i pretendran donar un sentit a la seva historia, haver servit per la construcció de l’Euskadi d’avui. A tota una part de la població basca, aquella que va viure amb por durant molts anys, requerint escolta, perdent amics que els retiraven la paraula perquè els consideraven “maketos” i que havien de mirar sota el cotxe cada matí per comprovar que no els havien posat cap artefacte, el final d’ETA resulta un alliberament, però probablement se’ls deu encara, com a mínim, una disculpa notòria i sincera pel que se’ls ha fet viure. Una gran part de la societat basca ha passat pàgina i vol que el tema s’oblidi, no fos cas que hagués de rememorar la seva ambigüitat moral, el mirar cap a una altra banda com si no anés amb ells o bé allò que va dir Arzalluz, “mentre uns remouen l’arbre, els altres recollim la fruita”. Una societat trinxada per la lògica infernal que provoca la violència “patriòtica”, la qual acostuma a ser empesa, sostinguda i justificada per una part de la població que acaba per comportar-se de manera totalitària i miserable. No es pot explicar millor del que ho fa i recrea Fernando Aramburu a una novel·la tan hiperrealista i corprenedora com Patria. Un passat del que ara i de manera bastant cínica gairebé ningú se’n vol fer responsable.
A nivell d’Estat, la competència ara també sembla estar entre qui és mes dur respecte a les accions armades no aclarides en la seva autoria, que són moltes, i sobre el manteniment del rigor respecte dels molts centenars de presos que hi ha dispersos per les presons espanyoles. Probablement l’acostament al País Basc tindria tot el sentit, ja que té poc a veure amb la justícia i el sentit de la mesura castigar als familiars que els han d’anar a visitar. De vegades, sembla que hi ha qui està ancorat en allò de que “contra ETA vivíem millor”, ja que els facilita una certa lògica amic-enemic que els costa de desterrar. Justament des d’aquests sectors se sol dir que el final de la banda armada ha estat possible gràcies només a la persecució policial. Certament hi ha tingut un gran paper, com l’ha tingut la unitat política, en termes espanyols, en contra del terrorisme i les polítiques aplicades cap a ell. També hi ha fet molt la cooperació internacional impedint els “santuaris” més enllà de l’Estat i una societat basca que s’ha anat atipant d’una èpica que, una vegada assolides las majors cotes d’autogovern, resultava nociva pel benestar i per fer negocis. I diguem-ho tot, probablement el més transcendent ha estat l’eclosió de la poderosa marca del terrorisme islamista tan global, indiscriminat i a gran escala, que no deixava lloc per a franquícies locals del terror. També en això, la mundialització ha acabat amb tota particularitat.
