Europa, històrica i culturalment, ha estat més una idea que no pas un territori. En els seus millors moments ha significat una fita de civilització, una referència. També, de vegades, l’ha posseït l’arrogància i ha volgut imposar el sentiment supremacista en forma de colonialisme. Aquest continent de fronteres difuses, va donar lloc a la cultura del Renaixement i després a la filosofia humanista. Amb Spinoza i després amb Diderot va ser capaç d’imaginar un món sense el temor de Déu i la Il·lustració va situar la raó, la tolerància i la llibertat con a valors i actituds dominants. Arribarà la democràcia, l’Estat de dret i la divisió de poders. El coneixement científic i tecnològic va fer possible la Revolució Industrial que actuaria de forma econòmica i socialment disruptiva al continent i després a una bona part del món. Europa és Keynes i l’Estat de benestar, una concepció integradora, solidària i mínimament igualitària de la societat. Ha significat durant dècades cohesió social, diversitat cultural, actituds predominantment cosmopolites i la incorporació de la solució federal als problemes de la governança. Però darrera el concepte europeu, també hi ha un immens passiu: les matances per motius religiosos, dues guerres mundials en les que moren 75 milions de persones i una pulsió tant indescriptible com va ser l’Holocaust. Deia Walter Benjamin, que no hi ha document de cultura que no ho sigui també de barbàrie.
Però ara Europa està immersa en una crisi molt profunda. No és la Unió Europea qui viu un mal moment i es pot fracturar, és el mateix concepte profund de la europeïtat i dels valores que l’han acompanyat. Dir que també va passar als anys trenta del segle passat no és un consol. Fixem-nos com va acabar. La solidaritat i el projecte comú han anat donant lloc a la fragmentació política i territorial, la confrontació verbal i, a l’Est, també militar, està substituint la cooperació. Predomina el nacionalisme excloent mentre la visió cosmopolita està en retirada. S’imposa una polarització política que resulta excloent i conflictiva. La nova i la vella extrema dreta són al govern de molts països i el seu discurs es el que fixa el debat i l’agenda política. El que havia estat espai obert de retrobament, ho va essent de rebuig. L’Estat social s’està desballestant mentre augmenta la desigualtat i la pobresa. La gent repudiada és cada vegada més, es normalitzen la xenofòbia i el racisme, mentre que les elits i els humiliats coincideixen en fer apostes polítiques extremes. Falten líders europeistes carismàtics i creïbles, també un projecte visible. De l’euroescepticisme d’alguns sectors, hem passat clarament a l’antieuropeïsme. L’escriptor Thomas Mann, ja als anys cinquanta, va preveure el retorn del feixisme tot i aclarint que, quan ho fes, “ho faria en nom de la llibertat”.
La Unió Europea és un instrument de governança política que està en perill. El pitjor, però, és que allò que està profundament en qüestió són els valors polítics i de civilització sobre els que Europa s’ha construït. Cal resoldre qüestions majors com la guerra d’Ucraïna. Tant el país agredit com l’agressor formen part de l’imaginari europeu més substancial. És en termes europeus que s’hauria de resoldre una guerra insostenible i inacceptable. Més enllà de conflictes territorials, hi ha la necessitat de recuperar uns valors i una cultura que la globalització i els seus efectes poc més que s’han emportat per endavant. Hi ha una poderosa batalla política i ideològica a lliurar que és fonamental. Confrontació entre els conceptes de progrés, democràcia i cohesió, o bé l’elecció pel conservadorisme reaccionari, l’escissió social, la incultura i el conflicte. Quan votem aquest diumenge de cara a configurar el Parlament europeu, estem fent, en siguem més o menys conscients, una aposta clara pel futur de la nostra societat, per quina és la Europa que volem realment. Hi ha núvols molt foscos que ens sobrevolen. Probablement veurem coses que creiem del passat i que han deixat de ser insignificants per convertir-se en una amenaça real. Hi farem front?
