No hi ha cap voluntat política entre els estats de la Unió Europea d’acabar amb els refugis fiscals. L’afirmació pot semblar excessivament taxativa, però es deriva d’una decisió, pitjor que salomònica, que acaba d’aprovar l’ECOFIN, que és el Consell d’Assumptes Econòmics i Financers de la Unió Europea. Ha fet una llista negra de països i jurisdiccions amb les que ha estat negociant aspectes de col·laboració i transferència fiscal que considera que col·laboren poc, així com una llista gris on hi ha països que es considera que han començat a fer canvis sota els auspicis de la UE, però que encara són insuficients. En la llista pitjor, on hi hauria el que són plenament paradisos fiscals només n’hi ha 17: bàsicament illes caribenyes i del pacífic, a més de Panamà, Corea del Sud, Namíbia, Tunis i els Emirats Àrabs. Resulta xocant que justament hagin quedat fora els grans refugis europeus com Suïssa, Andorra, Gibraltar, les illes del Canal, Luxemburg, Irlanda, Holanda o Mònaco o la City de Londres. Tampoc s’ha volgut molestar als Estat Units, incorporant jurisdiccions seves com Delaware o Nevada. A la llista gris, hi ha 47 països que, sobre el paper, s’han compromès a fer canvis en les seves legislacions i aixecar el secret bancari, però que són lluny de fer-ho: en aquesta si que hi ha territoris europeus com Andorra, San Marino, Sèrvia o Bòsnia; i països d’altres continents com Vietnam, Tailàndia, Hong Kong, Perú o Uruguai. El “càstig” amb els que s’amenaça als incomplidors, és el poc més que l’escarni públic i a no poder accedir a fons europeus. No imagino que això provoqui ni acceleri gaires canvis.
En realitat els mecanismes que permeten i faciliten les pràctiques d’elusió i frau fiscal estan plenament assumits i generalitzats en el món capitalista ençà de la Segona Guerra Mundial. La globalització econòmica no ha fet sinó ampliar-los i fomentar-los. Son justament els estats europeus els que els van crear y protegir en enclavaments i territoris del seu domini més o menys allunyats, per tal que les grans corporacions i el sectors realment benestants no es convertissin en un factor de pressió interna, tot possibilitant-los una sortida que encara que no totalment anònima, estaria fora del focus i seria difícil de resseguir. Del que es tractava és que els ciutadans comuns acceptéssim una fiscalitat elevada per tal de mantenir prestacions i serveis públics, sense que una iniquitat tan evident en el pagament ens induís a una revolta fiscal. La quantitat de recursos que es mouen en el circuit no tributari, en territoris que justament reben el deliciós nom de “extraterritorials”, no ha fet sinó disparar-se. Lògicament el tema és d’una injustícia que clama el cel però, sobretot, ha generat una insuficiència d’ingressos tributaris a les hisendes estatals que explica bona part del seu endeutament i que els permet justificar la laminació de l’Estat de benestar.
Els escàndols que han seguit als descobriments de documents que proven l’existència organitzada de refugis com la Llista Falciani, els Panamá Papers o els Paradise Papers, han provocat que la Unió Europea així com altres països de la OCDE s’haguessin de fer els indignats tot afirmant que prendrien mesures perquè això s’acabés. Ni ho fan, ni probablement ho faran. Només caldria que volessin, prenent mesures estrictes al respecte. No s’acabaran els circuits econòmics alternatius perquè resulten inherents al capitalisme actual i estan organitzats des dels grans centres de poder. El llenguatge ja ens delata. Anomenar-los “paradisos”, ja és una manera de fer-los desitjables i donar-hi connotacions positives. Fins i tot la UE si refereix ara amb un terme més fosc i sense connotacions delictives: “jurisdiccions no cooperatives en matèria fiscal”. Són uns poetes!
