Si no vols ser vist com una persona una mica estranya, és pràcticament obligat tenir un perfil més o menys operatiu a Facebook. No tenir-lo gairebé et converteix en sospitós d’alguna cosa. És el que han fet en poc més de deu anys 2.000 milions de persones a tot el món, 1.300 milions dels quals hi entren com a mínim una vegada al dia. Ja s’ha explicat com la idea d’enxarxar amics va néixer el 2004 en un dormitori de Harvard, i es va fer realitat al llarg del 2005. Va resultar curiós que el responsable de tirar endavant la xarxa social per antonomàsia fos Mark Zuckerberg, justament un jove incapaç de relacionar-se i mantenir una conversa com cal. Potser ho va fer precisament per això. El que havia de ser un passatemps per retrobar amics perduts, es va convertir aviat en un gran negoci i, juntament amb Google, en una empresa que ha liderat el món digital i s’ha convertit en una de les grans referències d’una economia que gira a l’entorn de les grans plataformes d’internet. Li agrada a l’empresa i al seu fundador mantenir una aparença desenfadada i poc interessada en el diner, com fan bona part de les tecnològiques de Silicon Valley. Una mística de la innovació i l’aventura que a hores d’ara els costa de dissimular no sols la riquesa acumulada, sinó les formes poc ètiques de capturar-la.
Al darrer exercici, Facebook va ingressar prop de 27.000 milions de dòlars, i els seu beneficis es van acostar als 10.500 milions, és a dir, una brutal taxa de beneficis de prop del 40% de la seva facturació. Abans de la sacsejada d’aquesta setmana, la seva valoració borsària estava a l’entorn dels 550.000 milions de dòlars, és a dir la quarta més ben valorada del món. És innegable que acumular una fortuna de 50.000 milions de dòlars com a fet Zuckerberg a força de monetitzar l’amistat, resulta bastant insòlit. El comportament arrogant va força associat a la història d’aquesta companyia, la qual s’ha distingit per una creativitat fiscal que li fa pagar molts pocs impostos –a Espanya presenta comptes amb pèrdues-, fer poc cas de les exigències legals i ser poc curosa sobre la privacitat de les dades. De fet, una empresa amb un lucre que pot semblar sorprenent tenint en compte la seva gratuïtat pels usuaris. Facebook és un model de negoci que ens demana, capta i trafica amb els nostres “dades residuals”, un model empresarial basat en alguna cosa similar al que abans hauria estat el saqueig d’una oficina de correus. Trafica amb el valor de les dades que acumula, els perfils personalitzats que pot crear sobre nosaltres, així com la propietat de les fotografies que tan alegrement anem penjant en els nostres murs, que de fet son seus. Ho sap tot sobre nosaltres, fins i tot el nostre estat d’ànim el qual resulta fonamental per fer-nos accions de venda. A la companyia li agrada presumir que generen més notícies en un sol dia que qualsevol mitjà de comunicació en tota la seva existència.
La pèrdua de confiança sobre l’activitat comercial d’aquesta xarxa social es va iniciar quan es va saber, fa poc més d’un any, que havia facilitat per activa o per passiva l’ús de milions de perfils per tal que se’ls fes propaganda política en favor de Donald Trump en les darreres eleccions americanes. Ara ha saltat a la palestra l’escàndol de Cambridge Analytica, una empresa britànica que oferia serveis de comunicació política personalitzada a partir dels perfils que havia obtingut de Facebook, no se sap ben bé si comprats o de manera fraudulenta. El cert és que s’ha posat al descobert que el negoci que es fa amb l’ús i abús de les nostres dades personals és immens, com immensa és la manipulació que permet el fet de disposar-les. Probablement la responsabilitat de la xarxa social s’acabarà demanant disculpes i pagant algunes multes multimilionàries, però l’apropiació i negoci amb el que hauria de ser privat continuarà. És el que fan les plataformes d’Internet. En l’economia digital hi ha un principi fonamental: si el servei és gratuït, el producte ets tu.
