Arreu la dreta s’està desplaçant cap a l’extrem. En tenim nombrosos casos a la Unió Europea i fora d’ella. El cas del Partit Republicà nord-americà, fagocitat per Donald Trump, n’és un exemple. Els partits conservadors han anat perdent la seva aureola moderada en fons i forma, tot mudant cap a la polaritat envers el progressisme tot adoptant les estratègies del populisme de negar el pa i la sal a l’adversari, creant un bloc monolític posseïdor de veritat absoluta. Pel camí, se’n enduen per endavant una bona part de la cultura democràtica que consisteix en consensos, respecte i acords, per anar cap a posicions agòniques, quedant-se només amb el formalisme democràtic de les eleccions. I aquestes, quan es perden, es parla de frau i no se’n accepten els resultats. Dreta il·liberal s’anomena aquests deriva que no sembla un fet aïllat i puntual, sinó una tendència que pot tenir molt recorregut i que enverina de manera notòria el dia a dia de la política. A més de la deriva conservadora cap a l’extrem, ha aparegut una nova extrema dreta, que ja no té les formes i la pràctica de la violència oberta que tenia fa uns anys. Extrema dreta 2.0 l’ha anomenat l’historiador Steven Forti per diferenciar-la dels totalitarismes dels anys trenta del segle passat. No pretenen acabar amb la democràcia instaurant una dictadura, no fan parades paramilitars, obvien els símbols que podrien remetre’ls a l’Holocaust, però pretenen que les eleccions serveixin per legitimar democràcies autoritàries, redefinir l’Estat de dret, limitar les llibertats i recuperar fórmules tribals i fer servir les migracions de boc expiatori. Governen a Itàlia, Eslovàquia, Hongria o Rússia. Són molt rellevants als països nòrdics, França, Àustria o Espanya. Encara que no guanyin, el seu triomf és haver arrastrat els liberals i conservadors clàssics cap a l’extrem, cap a les seves posicions.
És el que està passant a Espanya. El Partit Popular ha fet seva l’estratègia trumpista de deslegitimar els contrincants progressistes, tot negant la validesa dels seus resultats, generant un clima prebel·lic i aixecant el carrer contra la lògica i bon funcionament del sistema democràtic. Han substituït la crítica política per la demonització de tot allò que pugui tenir tints de progressista, tot deshumanitzant la figura del líder contrincant. La llei d’amnistia i el pacte de legislatura amb grups independentistes convertits en l’excusa per eliminar les regles del joc, afirmar que Espanya es trenca o bé que els acords d’esquerra són “corrupció política” que abonaria un cop d’estat, concepte aquest que coneixem i amb el que no deixen de festejar. Al voltant de la investidura el clima polític i social esdevé irrespirable. Però si el conservadorisme ha liquidat la possibilitat de bastir acords polítics entre els dos grans partits, l’existència de Vox s’ha convertit en l’ariet de la reacció postdemocràtica. Contra el que pensàvem alguns que era una partit de la nova extrema dreta, en realitat ens ha demostrat aquests dies que és singular respecte als seus homònims europeus, representa i simbolitza l’extrema dreta, els fatxes espanyols de tota la vida. El comportament del seu líder i la seva manera d’actuar al carrer és calcada de José Antonio Primo de Rivera i la Falange Española dels anys trenta. N’han recuperat la simbologia, els lemes, els càntics i tota mena de parafernàlia. A les manifestacions davant de Ferraz s’ha desplegat no només tot el friquisme madrileny, amb versions que semblen acudits surrealistes, sinó també formes de funcionament de carrer típiques de les organitzacions feixistes, amb violència verbal i de l’altra així com actituds provocadores i de milhomes. Tot el catàleg de comportaments extrems inadmissibles: masclisme del més ranci, cultura de puticlub, insults desquiciats, xenofòbia, banderes i reivindicacions del franquisme, demanda de cop d’Estat i la consegüent dictadura tot combinant-ho amb pregàries i el sant rosari. El que més crida l’atenció, és la resignificació del concepte de llibertat. Se l’han apropiat tot combinant-lo amb expressions i idees que són, justament, la seva negació.
Des de l’esquerra, el perill és el d’acabar per trobar-se còmode en aquesta polaritat. És fàcil rebutjar un adversari tan extrem i pintoresc i pensar que tens la veritat i estàs al cantó bo de la historia. No hi hauria d’haver acomodament a aquesta realitat encara que, pels pèls, es guanyin les eleccions. S’hauria de recuperar una normalitat i cultura democràtica de la que ara estem lluny de que sigui compartida. Que el conservadorisme s’hagi llençat a la muntanya convertint la discrepància en guerra, no reforça les nostres conviccions progressistes, en realitat el que fa és fer-nos més dèbils com a societat.
