L’espectacular eixamplament dels espais econòmics i socials degut a la mundialització no s’ha vist acompanyat d’una amplitud similar respecte dels espais polítics, ni s’entreveu una evolució mundial cap a un Estat cosmopolita. Des del punt de vista de la governança, es fan imprescindibles dos processos paral·lels que, tot i que ho puguin semblar, no són contradictoris, sinó complementaris. L’existència de potents institucions internacionals, habilitades per prendre decisions de gran calat, no exclou el necessari reforçament dels Estats-nació com a àmbit de presa de decisions polítiques i de regulació. Les estructures nacionals, fragmentades i en competència són massa febles davant del globalisme i el poder de les grans corporacions, les quals els fan xantatge per tornar-se volàtils. Però és necessària una certa compartimentació del poder així com d’algunes dinàmiques econòmiques i socials, per evitar justament processos globals incontrolables. Allò nacional i allò mundial haurien d’entrar en una relació nova, en una equació renovada d’atribucions, de polítiques i de poder.
El federalisme constitueix el principal model a seguir en el procés d’articulació de la política mundial. És l’únic capaç de compatibilitzar i garantir les diferents identitats locals, nacionals i internacionals en harmonia amb les exigències de la interdependència, la integració i la globalització. Ens cal, doncs, un principi polític capaç d’afavorir i possibilitar un procés d’autointegració activa i gradual dels Estats i regions singulars en una dependència pràctica internacional. El federalisme, probablement, sigui la teoria política adequada pel món actual que requereix articular allò local i allò global. Una concepció política alternativa i diferent de sobirania compartida, segons la qual una diversitat de col·lectivitats parcialment autònomes i sobiranes poden cooperar dins d’una forma govern de múltiples nivells, i sobre la base de la negociació, del consentiment i de la cooperació. La interconnexió, la interdependència i l’entrecreuament local, regional, estatal i global desafien les formes i els models d’organització política tradicionals. L’Estat ja no és de cap manera l’única font de disseny i elaboració de polítiques públiques que afecten els seus membres.
L’equilibri constitueix la idea, el mètode i el criteri bàsic, cosa que el federalisme pretén institucionalitzar a través de l’organització i l’estructuració política de les nostres societats. L’equilibri organitzat institucionalment, això és el federalisme. Cada vegada és més gran la percepció que es té a escala mundial que l’era de la sobirania exclusiva i incontestable de l’Estat està arribant al final, però també cal organitzar la governabilitat global tot impedint que les grans corporacions i el capital financer operin en el marc planetari totalment fora de control. Convé aclarir, que els Estats continuaran fent una funció important, pròpia i irreemplaçable, però això sí, no ja d’una manera exclusiva i hegemònica. Els Estats són massa petits a escala mundial per assegurar la doble funció de tota autoritat: garantir la seguretat i prosperitat de tots els membres de la col·lectivitat i aconseguir, alhora, una participació eficaç en els assumptes mundials. Cal la cooperació, la integració i la unitat entre regions, Estats i continents.
S’han d’articular dos pols: l’atracció de la globalització sota la pressió de la nova revolució tecnològica i la fascinació per la singularitat cultural, nacional i local. Aquesta doble tensió es confirma dons de la unió en la diversitat. La bellesa del que és diminut, del que és petit i del que és més proper. Federal es refereix i s’utilitza per descriure un mode d’organització política que vincula unitats diferents en un sistema global, permetent, alhora, que cadascuna mantingui la integritat política fonamental. El federalisme és més una metodologia que una ideologia. Pretén donar respostes globals, integrades i puntuals als problemes que també considera globals, tant des del punt de vista de les estructures com del contingut social; i reconeixent sempre la múltiple pertinença de l’ésser humà respecte de diferents col·lectivitats i grups socials. Grups humans nascuts de múltiples solidaritats naturals i voluntàries. Cadascú amb el seu sentit d’identitat. Cal, doncs, una via adequada per garantir la pluralitat de les obediències i lleialtats.
