La consciència sobre els temes mediambientals ha augmentat molt. L’escalfament global del que ja es noten els seus efectes de manera bastant evident és generalment conegut i font de preocupació d’una bona part de la societat. La necessitat de mudar cap a energies renovables sembla també bastant assumit i forma part ja de la nostra tria a l’hora de comprar vehicles o bé decidir com escalfem casa nostra. La publicitat ja sol ja contemplar els valors associats a la sostenibilitat a l’hora de condicionar les nostres opcions de compra, mentre els joves estudien el Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) en els centres educatius. Fins i tot algunes de les majors fortunes del món, com és el cas de de Bill Gates, inverteixen gran quantitat de recursos en innovadores i sofisticades tecnologies que contribueixin a reparar a menys una part del mal infringit al planeta. Es parla ara d’injectar carbonat de calci a l’atmosfera perquè eviti la progressió de l’escalfament i, diuen, atenuar la quantitat de llum solar que ens arriba.
Ha costat molt arribar fins a assumir que estàvem en una deriva destructiva que calia aturar, han estat necessàries moltes evidències, perquè el tema dels límits mediambientals del planeta s’assumís com una dada objectiva i no com un mite, com una invenció d’ecologistes i altres malastrucs de tota mena. Ara els rics i poderosos també semblen estar preocupats. El problema de fons, és que la nostra societat i la nostra economia s’han sustentat durant l’època industrial sobre el mite que la tecnologia ens permetria de manera progressiva dominar la natura i posar-la al nostre servei. El desenvolupisme, el creixement econòmic continu ha estat la filosofia que ha mobilitzat esquerres i dretes des de la revolució industrial. La superioritat que es creia inqüestionable de la condició humana no ens feia plantejar la possibilitat d’interactuar i conviure harmònicament amb la natura, sinó de subjugar-la i dominar-la com si les seves possibilitats i la seva capacitat de regeneració fossin infinites. La externalitats de les nostres activitats econòmiques, mediambientals i d’altres tipus, no s’han començat a comptabilitzar fins fa relativament poc temps. El nostre sistema econòmic i productiu, en nom d’arribar a la suficiència productiva, s’ha basat en tecnologies sobre les quals no controlàvem la totalitat, de vegades ni tan sols una petita part dels seus efectes. Per al funcionament del sistema, per no caure en la sobreproducció, s’ha estimulat el consum a nivells irracionals, convertint del malbaratament en la cultura i en els hàbits dominants. Hem construït una societat en que es viu sobre una quantitat ingent de residus, incapaços ja de fagocitar-los, pel nostre induït consum desmesurat i el desig per posseir la versió més o menys nova de les coses. No és només un problema d’actitud i de cultura personal, el malbaratament i la generació de residus és la base sobre la qual se sosté el sistema econòmic i social.
El dubte radica en si la consciència actual i la predisposició a “fer les coses bé” de l’actualitat, és suficient. La resposta és que probablement no ho és. Pretendre la sostenibilitat mediambiental, però també econòmica i social, resulta absolutament descabellat si volem mantenir un sistema econòmic fonamentat en el creixement continuat, que associem el progrés i el desenvolupament desitjables amb l’augment permanent del PIB. Som addictes al creixement i això resulta del tot incompatible amb respectar els límits mediambientals o bé en fer possible un grau de benestar raonable pel conjunt de la població. En la lògica actual, l’únic antídot per la desocupació permanent és més creixement i més endeutament. Un cercle aparentment virtuós que esdevé un cercle infernal. Per passar de l’economia del malbaratament a una economia circular, cal imaginar una prosperitat sense creixement, una societat “d’abundància frugal”. Una economia intensament productiva requereix que fem del consum el nostre estil de vida. Com ha plantejat de manera concloent el teòric del decreixement Serge Latouche, pensar que aconseguirem establir una compatibilitat entre el sistema industrial productivista i els equilibris naturals recolzant-nos només en les innovacions tecnològiques o recorrent a senzills correctius en les inversions, sense esforç, sense dolor i, a més, enriquint-se, és un mite. Aviat no hi haurà ja elecció i haurem de reduir la nostra petjada de carboni i organitzar el racionament en l’extracció dels recursos no renovables. Cal mudar d’una economia actual on si no es creix es bloqueja, a una economia dissenyada per mantenir-se estable sense creixement. No és incorporant tecnologia i bones intencions a un model obsolet com redreçarem les coses. Es tractaria de situar-nos en un nou paradigma, en pensar diferent.
