Portem un any i mig amb Trump a la direcció de la major potencia econòmica i militar del món, i la veritat és que ha fet honor als temors que la seva figura generava ja a la campanya electoral. Per la seva activitat tenim la sensació d’estar davant un individu amb tal nivell d’egocentrisme que el fa incapaç d’entrar en diàleg amb res i amb ningú, actuant només a partir de pulsions molt elementals, obviant cap sentit de la mesura i de les proporcions, amb un narcisisme desfermat que no li fa diferenciar entre allò que pensa en un moment determinat i allò que seria convenient. Més que representar un país que ostenta ell solet el 15% del PIB mundial, sembla fer-ho només de si mateix. La lleugeresa i frivolitat amb que afronta qualsevol tema important, espanta. Amb escassa formació, desconsiderat i de formes extremadament grolleres, és capaç de convertir el què en qualsevol altra persona resultaria un ridícul espantós, en una prova de la seva personalitat i una mostra d’una singularitat que el converteix en irrepetible. La biografia que n’ha escrit el periodista Michael Wolff –Fuego y Furia-, ens el presenta com un personatge extremadament perillós, molt voluble, increïblement arrogant, incapaç de llegir ni una ratlla, amb un entorn ideològic d’extrema dreta, escandalosament misogin, que no fa cap diferencia entre els interessos familiars privats i els dels Estats Units i només pendent de que diuen d’ell els mitjans i, molt especialment, la televisió.
Trump es un polític que resulta repugnant a la concepció política dominant a Europa, com també a l’Amèrica progressista i raonable. Representa la incorrecció política personificada en tots i cadascun dels seus pitjors aspectes. Ha entès perfectament l’hegemonia actual d’això que se’n diu la postpolítica. No compleix amb cap requisit democràtic, més enllà de presentar-se a unes eleccions i no descartar res, ni cap jugada il·legal o bruta, per guanyar i obtenir el poder. Amb això i amb moltes altres coses, s’assembla enormement a Putin. No busca el suport electoral racional al seu projecte, sinó la adhesió que prové del vincle emocional que estableix amb una certa societat americana que, justament, valora el seu espectacle de barroeria i falta d’escrúpols, tot presentant-se com a la millor opció “antipolítica”. Amb 18 mesos, ha pràcticament dinamitat la política exterior i tot el sistema de relacions internacionals, aparentment sense cap lògica. Ha encès Orient Mitjà, s’ha enfrontat als socis nord-americans del NAFTA (Canadà i Mèxic), ha dinamitat el MERCOSUR, s’ha enfrontat a Xina per temes comercials, s’ha aliat amb la Rússia de Putin, ha malparlat dels seus socis europeus als que acusa d’aprofitar-se dels esforços bèl·lics dels EEUU, ha ridiculitzat el G-8, s’ha burlat dels mandataris europeus –entre ells la reina d’Anglaterra-, s’ha assegut a pactar amb Corea del Nord i ha abonat un Brexit dur que faci la guitza a la Unió Europea. Cada trobada internacional o qualsevol posicionament, sembla una ocasió per a l’espectacle i per donar sortida a expressions aterradores com les que, per exemple, fa en relació al tema de la immigració. Ara ja les seves actuacions creen l’expectativa de quina serà la més grossa que dirà, que li farà fer el seu ego incontrolable i la seva incapacitat, sembla per comprendre principis de respecte força elementals.
De fet, però, costa creure que tot el que fa ara a la política dels EEUU sigui tan improvisat en el món de Trump. Certament que practica molt bé l’estratègia de ser imprevisible, i aquesta és una manera de fer que pot resultar tant o més pràctica que l’acció perfectament previsible i diplomàtica. Comportar-se com un boig infon temor i això dóna una avantatge notòria en la política, encara que implica situar les coses sempre a prop de l’abisme, tot esperant que sigui el rival el que eviti un desenllaç tràgic. I això li serveix molt respecte de Europa, on la cultura política passa per unes altres coordenades, les quals tenen més a veure amb la raó il·lustrada que no pas amb guerrers que viatgen amb armes penjades de la cintura. I ho ha dit i no se’n amaga. El seu enemic és Europa. Ho és en el terreny econòmic, àmbit on la pretén subjugar encara més, però sobretot ho és per tot allò que simbolitza el seu model social i cultural. Trump actua com un energumen arrauxat, però no és tan boig com vol que pensem. Els seus votants, el continuen adorant i, ben segur, li proporcionaran un segon mandat. El dubte és, què pensa fer Europa?
