Las pàtries acostumen a devorar els seus fills. Aquesta magnífica novel·la parla de com una societat s’escindeix, es confronta, usa i justifica la violència i pateix una enorme degradació moral en nom d’un excloent sentit d’identitat. És un llibre que se situa al País Basc, que entra sense pudor en l’entrellat d’això que eufemísticament i interessada s’ha anomenat “el conflicte basc”. Una extensa i entranyable novel·la que ens parla del procés de perversió d’una societat arcaica i patriarcal que acaba donant per bona i justificada la conversió en enemics a eradicar a aquells sectors que no comparteixen els seus anhels etnicistes. És el recorregut per un temps i un món on ETA era enaltida, protegida i sentida com a pròpia per una part significativa de la població basca, que convertia en herois públicament reivindicats a aquells que mataven com a argument per tal d’imposar una determinada visió del poble basc. Parla de la doble moral dels que donen per bona i justificada la violència, de la por i el sofriment dels perseguits, de com es criminalitzen las víctimes i els seus entorns, del terreny abonat perquè es desenvolupessin ideals i formes de vida tan miserables. El llibre no vol ser un retrat cronològic d’aquells anys, ni una història del terrorisme basc. És un recorregut emotiu per l’itinerari i evolució emocional dels protagonistes, i la narració segueix aquest curs i no pas la successió de fets i etapes. Se centra en un seguit de personatges que poden representar les múltiples cares d’una societat on la violència no realça pas sempre el millor de la condició humana. Una societat hipòcrita on la delació es converteix en una característica, com també el mirar cap una altra banda i on la “cuadrilla” com a instrument de socialització acaba per fer la funció de control i enquadrament en l’ús i justificació del conflicte i el terror.
A Patria, Fernando Aramburu (Tusquets, 2016) erigeix una gran novel·la sobre un tema que sol resultar més còmode de defugir. Estem davant d’un gran i avantguardista escriptor que ja té una llarga trajectòria, on justament per la seva condició de basc no ha defugit mai el tema de la violència terrorista en els seus llibres. El tema no sembla interessar-li en tant en el seu aspecte d’acció, sinó en relació als efectes en una societat que s’emmalalteix encara més amb aquesta qüestió. No és un llibre de tesi, encara que l’autor no defuig una visió molt precisa de la qüestió i no s’amaga en relativismes. És un llibre que parla de persones, de patiment, de l’oblit, de l’amnèsia interessada, de la necessitat del perdó i de la dificultat de superar la fractura. Per l’autor i la seva novel·la, els efectes demolidors del terrorisme van molt més enllà, són molt més profunds que el final de la violència explícita i l’adéu a les armes. Superar el dolor profund, les absències forçades, el cinisme practicat, les condemnes a l’ostracisme, la presència arrogant dels botxins, la pressa per passar pàgina d’alguns…, costa força més temps i requereix no recloure determinades coses en el sac de l’oblit. Un llibre directe, sec i extraordinàriament emocionant.
