Aquesta empresa ha anunciat que fa una fusió inversa, y una societat holandesa justament seva, l’adquireix i, així, una empresa espanyola de referència deixa de ser-ho, ja que trasllada la seva seu corporativa i fiscal als Països Baixos. Mala imatge i mal precedent per la economia espanyola, ja que una de les “majors” de l’Ibex se’n va apel·lant a les avantatges que li proporciona radicar-se a fora, cosa que pot servir d’inici i estímul perquè que ho facin d’altres. En realitat, Ferrovial no és estrictament una empresa, sinó un grup amb centenars de societats filials i participades l’activitat de bona part de les quals és internacional. A España, només hi té el 20% d’un negoci que abasta obres d’infraestructura de tota mena, especialment públiques: carreteres, aeroports, autopistes, grans construccions, energia, aigua, residus… Una empresa que neix a començaments dels anys cinquanta, quan l’Espanya franquista començava a optar pel desenvolupament de grans obres i necessitava operadors propis i fidels. Es va crear de la mà d’una família acòlita del Règim, els Del Pino, emparentats amb els Milans del Bosch i que després ho farien amb els Calvo Sotelo. La família, continua controlant el negoci amb el 33% del capital. Durant els primers cinquanta anys va viure de les grans adjudicacions a dit que feia el franquisme: adjudicació gairebé exclusiva de les obres ferroviàries, després les primeres autopistes, la primera línia de Tren d’Alta Velocitat. Compra Agromán i entra en les grans obres de la Barcelona Olímpica a més de l’Expo de Sevilla o el Museu Guggenheim de Bilbao. També es va fer un lloc en serveis urbans, tractament d’aigües amb Cadagua, residus urbans amb Cespa… Amb el nou segle, porta a terme un gran salt internacional fins a convertir-se en una multinacional present a gran quantitat de països, construint i gestionant infraestructures estratègiques. Més enllà d’allò simbòlic, que també és important, fa molt temps que va deixar de ser una empresa “espanyola”.
De fet, com totes les grans corporacions ençà de la globalització econòmica que va començar ja fa gairebé quaranta anys, no tenen pàtria. El seu àmbit d’acció és el món i tant en la producció com en la radicació, però especialment en funció de la fiscalitat són d’on convé o d’enlloc. Ferrovial factura, en el consolidat, 7.500 milions d’euros anuals i el seu valor borsari és als 18.000 milions d’euros. Té mols litigis pendents amb la hisenda espanyola -uns 254 milions d’euros- i, afirmen per demostrar que no se’n van per raons fiscals, que només s’estalviaran uns 40 milions d’euros anuals. Que ho fan per adquirir major reputació internacional i accedir a millors línies de finançament. De fet, no es poden pas queixar de la pressió fiscal espanyola ja que la seva contribució en qualitat d’impost de societats és ínfima doncs es beneficien de bonificacions en forma de crèdit fiscal per les pèrdues durant la pandèmia i utilitzen sàviament els preus de transferència dins el grup per fer beneficis en paradisos fiscals. Abans de radicar-se als Països Baixos, el grup ja és posseïdor de 65 societats en refugis fiscals, cosa que de fet fa la totalitat de les empreses que cotitzen a l’Ibex. Pels accionistes espanyols, cobrar els dividends a l’exterior també els sortirà molt a compte. Més enllà del tema fiscal, el caràcter simbòlic de la seva marxa no és menor. El Govern espanyol així ho ha entès i ha sortit en tromba a criticar-ho. I tenen raó. No és només que l’empresa té un caràcter estratègic i se’n perd qualsevol mena d’incidència i control, sinó que resulta una mica injust que un grup especialment beneficiari de les adjudicacions públiques i de tota mena de favors i protecció governamental des de la seva creació fa més de setanta anys, ara se’n va fent un cop de porta que, a més de raons de butxaca, en té de polítiques. Els que ho fan, saben prou bé que reforcen l’estratègia del Partit Popular contra als socialistes, als que acusen falsament de fer una excessiva pressió fiscal i de ser “enemics” de les empreses. És bo de recordar en aquest punt, que justament aquesta empresa s’ha mogut sempre, a Espanya, en règim d’oligopoli i amb un proteccionisme públic que poc té a veure amb la competència oberta i la llibertat de mercat. Jugadors partidaris de lliurar la partida amb cartes marcades. Encara que l’escenari sigui el món el caràcter ranci dels seus orígens franquistes no han desaparegut mai del tot.
