La política té això. Quan sembla que s’està davant d’una situació d’inèrcia i que qualsevol possibilitat de canvi està bloquejada, es produeixen circumstàncies noves, inesperades i imprevistes que donen un tomb a la situació. De vegades és poc més que alguna qüestió el simbolisme de la qual provoca un canvi en la percepció i l’ànim de l’opinió pública. Hi ha qui diu que en això consisteix la grandesa de la política, que res està escrit i mai res és definitiu. No n’estic molt segur. Els canvis de percepció sobtada no solen modificar el problemes o els reptes de fons, que solen ser de digestió més lenta. En tot cas, la política entesa com a espectacle de masses, funciona d’aquesta manera. Qui havia de dir només fa unes setmanes que un desaparegut Pedro Sánchez i un desdibuixat PSOE, se’ls presentaria una ocasió com l’actual per situar-se de nou al centre del tauler polític i dotar a Espanya d’un govern radicalment nou. I de fet, no ha passat res que no fos previsible en relació a que la corrupció com a sistema del Partit Popular algun dia acabaria condemnada pels tribunals. Però la contundència dels jutges amb la trama Gürtel la mateixa setmana que amb la detenció de Zaplana, gairebé tot el Govern d’Aznar estigui encausat per corrupció, ha acabat per alinear els astres i facilitar la resurrecció del PSOE i la possibilitat d’un canvi de signe polític rellevant i necessari a Espanya.
Escric això dos dies abans de la discussió de la Moció i sense saber com acabarà, tot i que sembla evident que si no triomfa és perquè Rajoy dimitirà abans per evitar-ho, o una nova moció exprés per a convocar eleccions immediates en la que entraria, ara sí, Ciudadanos, posarà fi a la legislatura. No sembla que la capacitat que sobradament ha demostrat Rajoy per sobreviure a base de fer deixadesa de funcions, li serà prou aquesta vegada. Ni tan sols apel·lar a als perills de la inestabilitat havent-hi obert el tema català li seran suficients. Ciudadanos forçarà unes eleccions que les enquestes, a dia d’avui, indiquen que guanyaria. El que resulta paradoxal en això és la situació i el paper dels grups nacionalistes-independentistes de les Corts espanyoles. ERC i PDCAT es veuen pràcticament obligats a recolzar el canvi, encara que el sector Puigdemont-Torra abona per una abstenció que afavoriria el PP, perquè diuen que el seu regne –o república- no és d’aquest món. No s’entendria gaire que havent criminalitzat Rajoy duran aquests anys, ara en facilitessin la seva continuïtat. S’hauran de menjar, però, el donar suport a un dels “partits del 155”. I obtindran poca cosa a canvi, probablement només una millora de formes i de to. Ningú oferirà res més en la política espanyola. Si, en canvi, faciliten eleccions i l’accés de Ciudadanos al poder, ni això. Intueixo que es deixaran de puresa i que apostaran per la realpolitik, pel poc èpic “mal menor”.
Resta com a decisiu, una vegada més, el PNB. Convertits en els “grans cínics” de la política espanyola. Poden fer una cosa i tota la contraria, de manera simultània. Ara potser són víctimes del seu excés de pragmatisme. Acaben d’aprovar els pressupostos de l’Estat, i s’ho havien fet pagar bé en el sentit pecuniari del terme. Han donat estabilitat al govern del partit Popular amb una mà, mentre amb l’altra negociaven una reinstitucionalització d’Euskadi amb els de Bildu o bé deien exigir la derogació del 155 a Catalunya. Ara no sé si tenen una sortida política bona, però el què és segur que no la tenen digne. Al cap i a la fi, d’ells depèn que hi hagi temporalment un govern nou, d’esquerres, o deixar que es vagi a unes eleccions on uns possibles vencedors pensen posar en qüestió un poc equitatiu concert econòmic basc. En tots els escenaris possibles a partir d’aquesta setmana, el que no s’entreveu és assolir una estabilitat política per posar en marxa polítiques econòmiques i socials renovades, com tampoc per generar un clima polític de distensió.
