«El que l’impulsava a ell, n’estava segur, era l’absència de passat.»
La lectura de «Fins i tot els morts» és la meva primera aproximació a l’obra de Benjamin Balck, alter ego de John Banville. Les referències que tenia de l’autor era força bones, com perquè m’hagués cridat l’atenció ja fa temps; he llegit, en més d’una ocasió que John Banville és considerat un dels millors autors contemporanis en llengua anglesa, i només amb això ja n’hi hauria prou per llançar-se de cap a llegir els seus llibres. Però sempre passa el mateix: poc temps, massa llibres acumulats i pendents de ser llegits i massa autors per conèixer.
Va ser al Festival Literari de l’Espluga de Francolí, «El vi fa sang» on vaig tenir el plaer d’escoltar a en Benjamin Black i al seu traductor, Eduard Castaño, (a qui, coincidències d’aquesta vida, havia conegut fa molts anys, col·laborant tots dos en una revista de barri). El plaer de sentir-los parlar de l’obra de Black, va fer que no dubtés més i comprés la setena història del patòleg forense, Quirke.
L’autor ens presenta a Quirk Griffin, un patòleg alcoholitzat, emprenyat amb el món, que no sap el que vol. Un home , seductor a la seva manera, preocupat en vèncer el mal que envaeix la seva societat. Amb una complicada vida familiar; una complexa relació amb la seva filla Phoebe; i una desastrosa vida amorosa, encara que en «Fins i tot els morts» el veurem enamorar-se.
Tot i ser forense, el trobarem involucrat en esbrinar com i perquè a mort un jove, Lev Corless, i la posterior desaparició de la, Lisa, la seva xicota. Per fer-ho, comptarà amb l’ajut de l’inspector Hackett.
Capbussar-me en la seva lectura i no poder sortir d’ella fins a arribar al final, va ser tot un. Benjamin Black ens atrapa amb la seva prosa elegant i cuidada, que et fa llegir a poc a poc, sense perdre'ns ni una sola paraula, sense oblidar-nos una sola coma, gaudint de la bona escriptura.
L’autor es recrea en els petits detalls tant en la descripció acurada de l’escenari com en les sensacions dels protagonistes: veurem i sentirem caure la pluja, com se’n va la llum... notarem els sentiments a flor de pell dels protagonistes; olorarem les mateixes olors que ells; assaborirem el seu mateix plat, la seva mateixa copa... En definitiva els coneixerem molt més a fons, sabrem com són i com actuen en totes les facetes de la seva vida; i ens farem una idea molt fidedigna de l’època en què es mouen: la Irlanda dels anys 50, de la Guerra Freda.
Recordo que el seu traductor va dir que totes i cadascuna de les paraules que hi ha als llibres de Black, són altament necessàries, que si te'n perds una, segur que ho lamentes en arribar al punt final; no puc estar més d'acord amb ell.
El ritme pausat, a vegades lent, de la lectura ens pot dur a pensar que durant tota la novel·la no passa res, o si més no, que no passen grans coses. Ans al contrari. Hi passa de tot: a través de les investigacions d’en Quirke i en Hackett ens veurem immersos en trames criminals organitzades; sabrem del immens poder que arriba a tenir l’església. Observarem com evolucionen les relacions personals dels personatges, moltes vegades amb frases contundents, devastadores.
«La Phoebe sabia què era la por, sabia què era estar espantada i sola.» (pàg.39)
«Per què no sentia una fúria permanent contra aquell home que s’havia comportat d’una manera tan vergonyant envers ella, que li havia robat l’infantesa que podria haver tingut per dret?» (pàg. 85)
Jo diria, què el que veiem transcorre en la novel·la de Benjamin Black, és essencialment la vida.
No cal dir que després d'aquesta lectura, les anteriors novel·les de Black, protagonitzades per Quirke, ja són a la llista de lectures pendents.
«Però hauria pogut tractar amb els vius?Tal com anaven les coses, fins i tot els morts eren massa per ell.»(pàg. 75)
