Ara que sembla que tots els governs desclassifiquen informació secreta (que mai no ho havia d’haver estat) i tothom comença a remoure el passat, les cadenes de televisió emeten reportatges que m’indignen sobre manera, com ara el reportatge amb motiu del setantè aniversari del pepino nuclear d’Hiroshima.
Com que vaig néixer poc després del final de la II Guerra Mundial, sempre havia tingut la imatge al cap que els ianquis havien estat els alliberadors dels horrors del planeta i que els nipons no havien estat res més uns cabrits sense ànima que mataven a tort i a dret sense escrúpols.
Després d’empassar-me a la joventut i adolescència pel·lícules i més pel·lícules de guerra sobre les heroïcitats i noblesa dels ianquis i la maldat dels japonesos (i alemanys) ara es va posant en evidència que no tot eren flors i violes i que la guerra, la segona, com totes, va ser lletja, bruta, cruel, llarga, inútil, malparida.
Hi ha coses que mai no estaran bé, com canta Cash tot vestit de negre, i jo hi coincideixo plenament. No està bé fulminar vuitanta mil persones en un segon a Hiroshima ni quaranta mil més a Nagasaki pocs dies més tard. No està bé fer els ulls clucs a la mort, desolació i sofriment que es va deixar després durant dècades amb aquesta prepotència americana de l’Enola Gay dels collons, no, no està gens bé.
Tots som una mica massa crèduls i fem que no volem saber res de les matrafes que els governs cometen (suposadament) en nom del nostre bé. Vaig sabent massa coses que em remouen l’ànima, que em fastiguegen i que m’avergonyeixen de pertànyer en una raça d’imbècils que no sabem veure més enllà del nas, amb una crueltat i un egoisme incommensurables.
Un metge japonès, víctima també de la primera explosió sobre Hiroshima, explicava al reportatge, i advertia que ja sabia que el criticarien per aquestes paraules, que en veure l’explosió sobre la seva ciutat, sense poder imaginar en aquell instant tot l’horror posterior que la seguiria, la va trobar bellíssima.
Tot té dues cares, però cada dia penso més que les dues cares de la humanitat no són altres que l’horror i el terror, i això, m’entristeix profundament.
Rock me mama
