Vivim dies atemorits davant la possibilitat que es puguin produir grans incendis forestals. Calor, nivells d’humitat, sequedat llarga i extrema es combinen amb boscos densos i bruts on s’acumula la biomassa: es donen les condicions de tempesta perfecta perquè es produeixi algun desastre ecològic. Quan es cremem boscos a gran escala, quan es donen fenòmens de foc incontrolat no és només que es provoca un dany immens als recursos naturals i es posen en perill bens i fins i tot vides humanes. Ens sentim vulnerables i a mercè de forces que ens sobrepassen. Resulta inquietant. Com a país mediterrani sabem que som propensos als incendis, tradicionalment el clima ens hi ha predisposat. Ara, però, ja no és només una qüestió de memòria sobre aquells grans incendis que rememorem o que algú amb més anys o memòria ens recorda. Mitja mediterrània crema aquest estiu: Grècia, Turquia, Itàlia… Però també molts altres llocs. El foc està devastant Califòrnia o bé carbonitza milions d’hectàrees en llocs tan inversemblants com Sibèria. Sensació de descontrol i desori, de que el que estem vivint no és anecdòtic, no és només un mal any, sinó que té a veure amb una lògica ascendent que es relaciona amb un canvi climàtic que s’ha accelerat i que ha deixat de ser un concepte per convertir-se en una evidència.
De fet, la profusió d’incendis forestals lligats a menor pluviositat i a onades de calor inusitades és tan sols una mostra de la major agressivitat de la naturalesa en els darrers temps. La terra està deixant de ser un lloc amable i va mostrant cada vegada més una cruesa que antany estava reservada a determinats llocs ja poc habitats o bé com a expressió molt puntual de comportaments desbocats. Cada vegada més els fenòmens climàtics extrems es van convertint en normalitat. Encara no fa un mes que hem vist uns tràgics i brutals aiguats a una Alemanya que ho ha viscut de manera perplexa, com també al nord d’Itàlia. Els huracans i les grans tempestes tropicals que abans només es donaven molt de tant en tant a la zona del Carib, ara se succeeixen fins el punt d’haver esgotat els noms per singularitzar-les. El desgel a les zones del cercle polar Àrtic avença molt més ràpidament del que es preveia i els llocs amb neus perpètues ja han esdevingut en rareses gairebé introbables.
La nostra civilització té una capacitat desmesurada i incontrolada per modificar la biosfera. Ençà de la revolució industrial que va començar ara fa dos segles i mig, hem practicat una actitud depredadora i destructiva respecte al medi natural que no ha fet sinó anar-se accelerant fins avui. Es va entrar en l’era del Antropocè. Vam deixar de conviure i aprofitar de manera respectuosa les immenses possibilitats que ens oferia la terra, per intentar dominar-la, subjugar-la i explotar-la desaforadament aprofitant els instruments tecnològics. Creixement i pressió demogràfica, conurbacions immenses, espoliació de recursos naturals, contaminació d’aigües i de l’atmosfera, muntanyes de residus, esgotament de recursos… Un model de producció i de consum irracional, destructiu, que ens porta al paroxisme i a comportaments sense gaire sentit. Sistemes de distribució tan desiguals i tan poc equitatius que fan que convisqui el malbaratament i la riquesa insultant d’uns i la pobresa i falta de tot d’uns altres. No cal fer grans viatges per veure el contrast, de vegades n’hi ha prou en canviar de carrer o de barri.
Les Nacions Unides acaba de fer públic un informe sobre el canvi climàtic i sobre els danys probablement ja irreparables que hem infringit al planeta i sobre la necessitat de que els governs prioritzin l’actuar per pal·liar els efectes tant devastadors que té el nostre model econòmic vigent a les darreres centúries. Probablement, l’impacte de les dades i les evidències del mal faran que s’implantin algunes polítiques de disminució de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle . Petits pegats i declaracions de bones intencions. El problema és més de fons i no ens el resoldran ni petites mostres d’autocontenció ni el recurs a la tecnologia per més verda que sigui. Especialment a Occident, ens hem acostumat a nadar en l’abundància i difícilment renunciarem als comportaments i hàbits que ens han portat fins aquí. Possiblement continuarem vivint en la inconsciència. La condició humana porta incorporada també la pulsió autodestructiva.
