Una part de l’independentisme català aquests dies està passant força vergonya. Els mitjans amb el que es persegueix la consecució d’un objectiu polític han de ser adequats, dignes i proporcionats, però sobretot respectuosos amb el conjunt de la ciutadania i sense pretendre evitar el debat públic necessari que és imprescindible quan les que es volen prendre són decisions de gran transcendència. Sembla que s’ha imposat, però, la fugida endavant, apostar pels fets consumats, sostreure el debat públic democràtic, silenciar els que no pensen amb els termes de El Procés en nom d’un bé major com seria la consecució de la independència, finalitat la qual justificaria l’ús i abús de qualsevol mitjà, per dubtós que resulti, que es presentat com el triomf de “l’astúcia”. Reformar el reglament del Parlament per tal de facilitar l’aprovació exprés de la llei de desconnexió, és una barbaritat en termes democràtics ja que s’obvia la discussió i el debat sobre un fet tan important i amb tants efectes, tot emmordassant la oposició a la majoria governamental, la qual, caldria recordar, representa a més de la meitat de l’electorat de Catalunya. Ni més, ni menys. Aquesta pretensió absolutament forassenyada, no és digne de la cultura democràtica d’un país avançat, i és una pràctica que criticaríem –i de fet és on es practica- de qualsevol república bananera. No és una qüestió d’adaptar reglaments parlamentaris, ni de justificar comportament en nom de decisions històriques. Democràcia no són ni exclusivament ni tan sols principalment posar urnes. Un sistema democràtic es regeix per formes escrupoloses i transparents, per fomentar la discussió i el debat públic, per consensuar les grans decisions conformant majories àmplies i qualificades, pel respecte a la llei, per garantir que tots els punts de vista siguin presents i es puguin expressar en l’espai públic…
D’un govern democràtic un te dret a esperar un cert sentit de la responsabilitat. Portar a una part de la ciutadania i amb ella a tot el país, cap a pretensions de dubtosa factibilitat no sembla el més adequat. Sóc dels que penso que modificar l’estructura dels Estats-nació a Europa en aquest moment és una pretensió abocada al fracàs, a més de no ser ni de lluny una prioritat per aquells que aspirem a societats més justes i equilibrades, i no pas a defensar els interessos particulars de les elits locals que han vist en El Procés la manera de tapar les seves vergonyes i mantenir el control del poder polític. És una opinió i pot molt ben ser que estigui equivocat. A la gent de bona fe que creu que això és possible i necessari, que és molta, i especialment als seus dirigents polítics cal exigir-los que fugin d’urgències, finestres d’oportunitat i tota mena de dreceres que condueixen a actituds i formes ben poc democràtiques, tant en la ètica com en l’estètica. Les urnes ni són element inicial que es pot utilitzar com anècdota, no són una pilota de futbol que xutem quan ens convé. Les urnes són la culminació del procés democràtic. No estalvien, sinó que requereixen un debat previ tan llarg i ample com sigui possible, la realització de propostes reals i viables, així com el respecte escrupolós als procediments i a l’Estat de dret. Entre altres coses, caldria explicar a la ciutadania que modificar estructures territorials establertes serà un procés llarg, convuls i extremadament difícil. Que per aconseguir-ho caldria força més que apel·lacions al voluntarisme, el paper propagandístic dels mitjans propis i afins, excessos verbals de tota mena i petites heroïcitats d’estar per casa. D’entrada, caldria configurar una àmplia majoria social de la que no es disposa. I després, uns lideratges polítics força més creïbles.
