Aquest és un llibre imprescindible per a tots aquells que els preocupa el tema de la desigualtat econòmica i social, així com la seva progressió continuada en les últimes dècades. Parla de la lògica (?) capitalista que concentra bona part de la renda en l’1% de les elits dominants, però tracta i això si que és més novedós, de com el 99% restant en les seves pràctiques més quotidianes i convencionals, també contribueix a generar desigualtats. El fet d’estar en contra en relació a les “grans” desigualtats que genera el capitalisme globalitzat i desregulat actual, pot ser compatible -i de fet ho és- amb la defensa dels “petits” privilegis i dels drets adquirits que contribueixen a una major segregació. De fet, ens repugnen els grans patrimonis i les formes com s’han acumulat, però fugim dels que són més pobres que nosaltres i, sovint, els culpem d’irresponsables i de saquejadors de l’estat del benestar. Tothom qui pot (acomodats, classes mitjanes…) opten per viure en barris segregats, poblats de gent social i culturalment afí, i lluny de pobres, exclosos i estrangers als quals, per tal de disculpar-nos de la nostra baixesa, els estigmatitzem tot qualificant-los de perillosos. La tria de l’escola pels nostres fills, en nom de proporcionar-los un bon futur, acostuma a ser un dels actes de segregació més important, que deixa en mal lloc el mantra de la igualtat d’oportunitats.
François Dubet és un intel·lectual francès de molta significació, que ha reflexionat i raona sobre els fallits intents d’integració i de cohesió de la multicultural societat francesa, tot posant en evidència que els grans principis que solem brandar i les apostes que acostumem a fer a petita escala entren sovint en oberta contradicció. Sociòleg especialitzat justament en el món de l’educació, analitza el paper d’aquesta en la segregació social i en la conformació d’una valors de competència que acaben amb la necessària noció de fraternitat i que impedeixen teixir vincles de solidaritat necessaris si volem acabar amb l’actual nivell de desigualtat. A ¿Por qué preferimos la desigualdad? (aunque digamos lo contrario) (Siglo XXI, 2016), Dubet planteja la urgència d’afrontar tornar donar contingut a termes com democràcia, igualtat o cohesió social, ja que han estat buidats de contingut i s’han convertit en termes molt grandiloqüents, mentre practiquem o justifiquem el frau i l’evasió fiscal dels que tenen recursos i estigmatitzem els més dèbils, culpabilitzem les víctimes. S’han desmantellat, ençà dels anys vuitanta, els pilars de la solidaritat i de la integració social: el treball, l’educació, les institucions polítiques… Els individus ens sentim sols i desconfiem tant dels altres com del sistema en el seu conjunt. L’aposta de Dubet, que hauria de ser la nostra, no és la nostàlgia reaccionària d’un món perdut, sinó una repolitització que generi confiança i sentit de societat.
