De vegades la ficció permet explicar les coses amb major profunditat del que ho faria la teoria. Sovint la novel·la és un gran recurs per conèixer situacions històriques o bé les pulsions més recòndites que es donen en els diversos contextos socials i culturals. I aquesta de l’escriptor francès Fréderic Beigbeder ho fa. De fet, aquest escriptor practica un estil literari en el que no defuig justament tot allò més immediat de la nostra contemporaneïtat. La ficció només és un instrument a través del qual reflectir i incidir en aquells temes més candents del nostre món. Exerceix d’enfant terrible i no s’està de posar el dit a la llaga sobre les hipocresies més comuns en la societat francesa i occidental, sense defugir prendre posicions política i socialment incorrectes. De la generació literària de Michel Houellebecq amb qui l’uneix una gran confraternitat i amb qui es fan aparèixer sempre com a personatges episòdics en les seves obres respectives. Cap d’ells s’està d’encarar-nos sobre la realitat, sobre les misèries de la condició humana tot qüestionant horitzons de grandesa que en realitat no existeixen. Escriptors que et poden interessar molt, com és el meu cas, però que en cas de resultar odiosos no treu que siguin absolutament imprescindibles de cara afrontar la realitat, fugir de la nostra zona de confort moral i cultural, per practicar el noble art del pensar. A això només t’hi obliga allò que està escrit no amb l’ànim d’agradar sinó de provocar convulsió i reacció. Aquest llibre de Beigbeder ho fa.
El protagonisme d’aquesta novel·la fa un viatge a la immortalitat, és a dir, un intent de perpetuar-se a través dels recursos de la biotecnologia i la medicina que, a hores d’ara, resulten més reals i creïbles que no pas una mera idea de la ciència-ficció. Hi ha tot un corrent de pensament i també d’obsessió sobre la possibilitat d’hibridació de la condició humana amb la tecnologia. Els transhumanisme de “bojos” de Silicon Valley, com Ray Kurzweil, té més seguidors i recursos del que a priori es podria pensar. La distòpia de la immortalitat va lligada a una fe cega en les possibilitats de la tecnologia i dels avenços gairebé disruptius que s’estan produint en la biologia i la medicina més avantguardista. A través del personatge principal, Beigbeder fa un autèntic reportatge sobre científics i institucions que es mouen en la frontera del coneixement, però també sobre el què és ètic i el que no en la investigació científica. Encara que Una vida sin fin (Anagrama, 2020) sigui una novel·la, en realitat té poc de ficció i molt d’aprofundiment sobre l’angoixa que provoca la mort i la recerca de perpetuació tan present en la condició humana. Però imaginar la vida sense el contrapunt de la mort resulta gairebé tan insuportable com acceptar la nostra condició mortal. Una novel·la intel·ligent, profunda i provocadora; també irònica, provocadora i amb fortes dosis d’histrionisme com les que ens té acostumats el seu autor. Una obra que, en el fons, reflecteix la immensa pulsió narcisista que s’ha imposat en la nostra societat, també com a una epidèmia, on el selfie i l’adoració del nostre jo s’ha convertit en estil i finalitat de la nostra vida. Aspirem una vida eterna, mentre no sabem que fer amb la que tenim.
