S’atribueix a Tarradellas la frase que “en política es pot fer tot, menys el ridícul”. El Procés català ja fa dies que ha portat als seus dirigents “a fer de tot” superat llargament les línies vermelles del grotesc, encara que els que els líders i els seus acòlits prèviament “propagandejats”, afirmin s’estan fent genialitats que s’estudiaran en el futur a les facultats universitàries. Els darrers esdeveniments i canvis continuats de plantejaments entre això tant multisectorial que és l’independentisme català supera tot allò que hom podia suposar capaços de dir i fer els polítics més frívols, irresponsables i ineptes del món mundial. Ahir, ni que fos poc abans que sonés el gong del 155 de la Constitució, el govern català semblava renunciar a la Declaració Unilateral d’Independència i convocava eleccions per evitar la suspensió de l’autogovern i incórrer en multitud de delictes penals. Tot i que bona part del mal al país per part de El Procés ja estava fet –això que el periodista Guillem Martínez en diu de manera molt eloqüent La Cosa-, crec que érem molts els que ens inclinàvem per donar-ho per bo, i ens aferràvem a veure l’ampolla mig plena, encara que en realitat estigués mig buida. La convocatòria electora no resolia ben bé res, ni tornava la gent al camí de la sensatesa, però permetia guanyar temps tant per bé –no caure immediatament en el precipici-, però també per mal –el processisme continuava viu mentre el país s’autodestruïa-. Una representació de tensió política digne d’un film d’intriga de sèrie B.
Però ha resultat que no n’hi havia prou d’haver dessagnat a Catalunya en l’àmbit econòmic, d’haver situat el país fora de qualsevol llei, d’haver trencat la convivència política i social i d’haver dinamitat qualsevol possibilitat de cohesió. Tampoc no n’hi havia prou d’haver apurat irresponsablement els temps, parant màquines i de mala manera en el darrer moment, amb la inquietud, inseguretat i sensació de precarietat que això genera a la societat catalana, però també a l’espanyola i europea. Calia crear una situació d’autèntic desori, amb declaracions contradictòries, desqualificacions entre els fins ara socis, desdient-se de finalment de l’anunciat… Les contradiccions i confrontacions al sí de l’independentisme va impedir finalment s’imposés la cordura de la moderació. Ningú vol passar per traïdor. Un autèntic caos que resulta una vergonya que inhabilita moral i políticament els seus participants per a la pràctica de qualsevol lideratge i responsabilitat. Fa feredat veure en mans de qui estem. Com llargament pretenia l’independentisme, certament el món ens mira però, que no s’enganyin, per ser la riota del món civilitzat. Qualificar els esdeveniments i la situació a la que certa gent ens ha conduit com a surrealista, seria faltar al respecte a un moviment artístic que va fer aportacions importantíssimes al coneixement i va significar un suport ben respectable a l’expressió creativa. Embriagats de tants dies històrics, els dirigents independentistes actuals han acabat per generar “dies patètics”. La història d’Octubre s’ha repetit, per sort no com a tragèdia, però sí com una immensa i vergonyosa farsa. El 26 d’octubre passarà a la història, però pel seu caràcter vergonyós. Els propagandistes de la nova república catalana que havia de néixer aquests dies, ens han anat repetint que si ens trèiem de sobre Espanya –més que res perquè són més pobres-, es construiria un nou país nòrdic, posant d’exemple a Dinamarca o bé Finlàndia. No se’ns van dir que, en realitat, els que ens esperava era la Syldavia dels contes de Tintín.
